Les mil cares de la fam (1599)

"Aleshores vaig veure quant més es pot sentir el bé perdut i la diferència que hi ha entre l'afamagat i el fart. Totes les penes es poden combatre menjant. Allà on el menjar manca, no hi ha bé que hi arribi ni mal que hi sobri, gust que duri ni alegria que hi acudeixi. Tots reganyen sense saber el perquè, ningú no en té la culpa, uns i altres la posen sobre el cap d'altri, tots dibuixen quimeres i són quimeristes, tot és aleshores queixa més o menys filosòfica. Jo vaig venir amb ganes de sopar, i sense haver-me duit abans res de res a la boca, llevat d'aigua fresca d'una font que per allà hi havia, no vaig saber què fer ni a quina porta trucar.

El que per una banda em donava gosadia per una altra m'acovardia; en trobava entre pors i esperances, l'abisme al davant dels ulls i els llops a l'esquena. Vaig seguir el meu camí carregat de dubtes, el vaig voler posar en mans de Déu, vaig entrar a l'església, vaig fer una pregària breu, però supòs que devota: no vaig tenir temps de fer-ho millor, puix que era l'hora de tancar-la i recollir-se.

Es tancà també la nit i amb ella les meves imaginacions. Tal volta tot allò se semblava al que es va esdevenir a la Manxa amb un metge fals. No sabia lletra ni mai no havia estidiat. Portava damunt una gran quantitat de receptes: a una butxaca xarops i a l'altra purgues. I quan visitava algun malalt, d'acord amb el benefici que n'havia de treure, ficava una mà a la butxaca i deia un: que Déu t'empari, i així li donava la que primer agafava. Pel que fa a les sagnies no hi havia compte ni amb vena ni quantitat, més o menys el que li sortia de la boca, com aquell que inconscient es llança sobre un camp de blat. Pogués doncs jo dir, de mi mateix: Déu m'empari i me la doni bona. Doncs, aleshores, jo no sabia per on anar ni on dirigir-me...".

Aquest hermós text del segle XVII és un fragment de la novel·la Guzmán de Alfarache, que signà un tal Mateo Alemán, redactada en llengua castellana de l'època. Però qui era aquest Mateo Alemán?

El seu llinatge feia honor al seu origen, puix que descendia de família alemanya instal·lada a terra andalusa en el segle XVI. Segons el gravat que mostra la seva figura l'any 1599 era un home ros, probablement d'ulls blaus, amb gran bigoti i barbeta en punta reduïda al contorn de la barra, cara llarga, orelles petites i desferrades, front esbargit, poblat cambuix en montícul, temples despoblades, coll alt cobert amb sedosos rínxols i una mena de guerrera finament folrada amb vetes de dibuixos de ziga-zaga. Havia nascut a Sevilla el 1547 i va morir a Mèxic el 1614. Havia estudiat filosofia i lletres a la seva ciutat de naixença, i després medicina, que no va concloure. Fou comptador a Sevilla i Madrid, i les seves irregularitats i deutes el dugueren a la presó dues vegades. Sembla que abans d'emigrar a Amèrica, va viure també a Itàlia. Havent tingut la seva novel·la un gran èxit a Madrid, sortí de l'impremta una segona part apòcrifa que signà Mateo Luján de Saavedra, pseudònim de l'advocat valencià Joan Martí.