Del deure de conèixer el català

Ara fa vint anys, tot just començar a exercir, se'm va ocórrer contestar una demanda que havia rebut, en català. El misser contrari, ben mallorquí ell, al·legà que desconeixia el català (aquí el nom no era l'important) i demanà que se li traduís ja que se li ocasionava indefensió (greu paraula aquesta en dret). Vaig anar a parlar amb el jutge per explicar-li la feta i el jutge, amb bon criteri, el va fer anar al jutjat per tal que ratificàs el seu desconeixement, però el misser, sense cap tipus d'escrúpol, afirmà davant l'astorada funcionària i amb bon català que desconeixia el català!!!

Tanta va esser la prepotència i beneitura del misser contrari que vaig guanyar el plet amb condemna amb costes i tot. Per cert, aquest misser ara és imputat principal de diverses i grans causes de corrupció (el temps acaba posant cadascú al seu lloc).

Aquesta anècdota, que en el seu moment em creà una gran preocupació, em va obrir els ulls sobre la gran mentida que m'havien ensenyat a la facultat i que l'stablishment repetia constantment: la cooficialitat del castellà i del català, que les dues llengües eren iguals. Acabava de descobrir que una era més oficial que l'altra, que d'una no se'n podia al·legar desconeixement (la Constitució estableix el deure de conèixer el castellà), però de l'altra sí, encara que fos mentida!

És a dir, la Constitució consagrava la desigualtat entre les llengües i consegüentment entre els seus parlants.
Em resultava paradoxal sentir argumentar tots aquests anys sobre imposicions lingüístiques del català, quan la primera i més grossa de totes és la que estableix la Constitució mateixa. Però el que acaba esdevenint com a paradigma social no té res a veure amb la realitat empírica, sinó amb la força del poder, i aquí el poder polític i mediàtic és a Madrid.

Això no obstant, quan l'Estatut català establí el deure de conèixer el català i el castellà en pla d'igualtat, vaig romandre sorprès per l'astúcia del legislador català (el que estableix la Constitució és el deure de conèixer el castellà, però d'aquí no es pot deduir necessàriament que no es puguin establir en els estatuts altres deures lingüístics, com així va fer el català). S'ha d'apuntar que el nostre parlament no ha gosat ni prop fer-hi a establir aquest deure al nostre esquifit estatut, simplement inclou el dret d'usar el català (com ja es pot veure per l'anècdota inicial, aquest deure esdevé una pura declaració retòrica sense contingut).

Per aquestes raons, estava especialment interessat en el resultat del recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut català en aquest punt. I aquí, com en tants d'altres, el pronunciament del desprestigiat tribunal ha estat altament decebedor, groller m'atreviria a asseverar.

Efectivament, en la sentència del Tribunal Constitucional es recull:
"El art. 6.2 EAC sería inconstitucional y nulo en su pretensión de imponer un deber de conocimiento del catalán equivalente en su sentido al que se desprende del deber constitucional de conocimiento del castellano...
Importa aquí únicamente, sin embargo, que, concebido como un deber de naturaleza distinta al que sólo cabe predicar del castellano, esto es, como un deber que no es jurídicamente exigible con carácter generalizado, el deber de conocimiento del catalán tiene un objeto propio que lo justifica como mandato y que permite interpretarlo conforme a la Constitución.

Interpretado en esos términos, el art. 6.2 EAC no es contrario a la Constitución, y así se dispondrá en el fallo".
El Constitucional, tot i no declarar inconstitucional el deure de conèixer català, "l'interpreta" en el sentit que no serà inconstitucional (un eufemisme equivalent a exsecallar a l'engròs), sempre que no s'equipari a les conseqüències que se'n deriven del deure de conèixer el castellà! És a dir, determina que de cap de les maneres se'n poden derivar les mateixes conseqüències de l'establiment del deure de conèixer el català i del castellà.
El principi d'igualtat és la clau de volta del nostre sistema social. Efectivament, des de la revolució francesa, la igualtat entre els ciutadans ha estat la regla primera que ha fet acceptable el sistema que ens hem dotat. Pensar que tots som iguals davant la llei, que un o altre no és més que qualsevol ciutadà, ha estat el que ha fonamentat la pau social. La igualtat com a clau del sistema, la igualtat entre els ciutadans, la igualtat de races, la igualtat de pensaments, la igualtat de llengües... Però resulta que aquí, gràcies a l'audàcia i atreviment del legislador català, el malmenat Tribunal Constitucional s'ha vist forçat a dir en veu alta allò que es volia amagar, allò que no resulta acceptable, allò que fa insuportable aquest sistema constitucional: que uns ciutadans parlen una llengua de primera i uns altres una altra de caràcter residual o secundària.
És just un sistema polític que consagra la desigualtat?

La resposta és òbvia i la proclama del Tribunal Constitucional no deixa cap opció a qui pensam que no és digne acceptar un sistema que tracta els ciutadans de manera no igual, sigui per la raó que sigui.
El principi d'igualtat és massa important per tal que el posem en risc.