La vaga general

El 15 de setembre de 2008, la fallida de la banca americana Lehman Brothers havia precipitat el món al caos. "Açò no passarà mai més!", havien promès llavors els dirigents del G20. No han endurit convenientment la reglamentació del sector bancari per acabar amb les follies i barbaritats capitalistes, i continuen al dictat dels poders de sempre.

S'atraca la data del 29-S amb l'oportunitat de rebutjar una nova versió del mateix model de reformes laborals que s'aplica d'ençà de fa trenta anys i que s'associa, per si no n'hi hagués prou, a retallades dràstiques de la despesa pública atemptatòries contra drets socials i salaris.

El decret llei, en passar per les Corts i amb les esmenes introduïdes per altres grups de la dreta, n'ha sortit encara més dur. Els treballadors tampoc no poden romandre callats davant la reforma de les pensions que s'anuncia, reforma que no és més que un eufemisme per no dir que les rebaixen. La vaga general és justa i obligada, i correspon als mateixos convocants explicar-ne bé els motius i els objectius que s'hi proposen. La pedagogia que no van fer durant anys de bon rotllo amb el Govern ara potser no hi seran a temps de fer-la.

No cal saber gaire història per deixar de tenir esperances en governs socialdemòcrates en qüestió de transformacions socials. Tampoc diré que els governs de Zapatero siguin iguals que els d'Aznar, però em sap greu reconèixer que, en contrastar-los, hom pensa en el mal menor contra el major. Amb tot, del mal no se'n surt. N'hi ha prou de veure que l'exabrupte de la presidenta de Madrid carregant contra els sindicalistes troba saó entre la gent que vol saber què fan, quants són, què cobren els alliberats sindicals (i tenen dret a saber-ho perquè cobren de l'erari públic).

Però déu ens en guard que els sindicats no hi fossin! Una certa dreta estaria encantada de tornar als temps tan ben reflectits pel novel·lista Dickens. En qualsevol cas, la verbositat de la senyora Aguirre haurà servit, cum-alre-no, per alleujar les angoixes de més d'un militant del PSOE i sindicalista, refermant-se en la idea que una cosa és la lluita sindical i una altra la feina política.

Bé, tal vegada sí. Però sense que una cosa privi de l'altra perspectiva. Sindicalisme sociopolític, o no? Em deman, doncs, si faran vaga alguns amics amb el cor dividit entre llur consciència obrera i la fidelitat a la sigla política. Guanyarà l'ortodòxia dels creients o l'ortopraxis dels qui se situen en el lloc i temps concrets, coneixen els antecedents i esguarden les conseqüències de les accions previstes?

Explica el catedràtic i militant del Partit dels Socialistes de Catalunya José A. González Casanova, tot parlant del seu amic comunista Alfonso Comín (de la mort del qual enguany es compleixen trenta anys), que l'"orto-doxia" seria la correcta opinió, mentre que l'"orto-praxis" vindria referida a l'acció, la tasca concreta, l'acompliment d'allò que duu adequadament al fi proposat. Tenc curiositat per comprovar-ho.

Mentrestant, he llegit Comín, mi amigo, de González Casanova. Un gran sentiment d'amistat n'omple les pàgines i, tanmateix, el darrer capítol ("El maestro interior") per mi que val tant o més la resta del llibre. El vell professor manifesta els límits i les servituds de la socialdemocràcia en aquesta hora en què el món, abocat al dilema clàssic entre socialisme o barbàrie, reclama de bell nou molta més consciència i compromís: "Alfonso (...) era un home pràctic i cercava l'eficàcia de les seves idees, però encara més creia que les persones són l'únic fi útil que té qualsevol projecte, i que, per tal que aquest triomfi, cal primer convèncer-les i mobilitzar-les; cosa, tanmateix, difícil, sobretot mentre l'ambient que les envolta no evoluciona de manera favorable a allò que de moment pareix utòpic, impossible o simplement testimonial". Mots que valen tant per als càrrecs polítics, molts dels quals s'han guanyat a pols la "desafecció" que tenen, com per als líders dels sindicats majoritaris, que justament ens convoquen ara a una vaga general.