Maduixa i xocolata

Així, doncs, la repressió contra els homosexuals cubans és, en darrer extrem, responsabilitat de Fidel Castro, encara que només sigui pel que fa als primers anys de la revolució. Val a dir, però, que no deixà de ser delicte fins als anys 80, i que quan les lleis emparen durant tant de temps l'homofòbia, no basta canviar-les perquè desapareixi de la realitat quotidiana. Hem d'agrair a Fidel Castro la seva confessió crepuscular i el seu dubtós penediment? Si és permès qualificar-lo així, de dubtós, és perquè cerca en les circumstàncies polítiques, certament agitades, atenuants a la seva responsabilitat. No ha tengut la valentia de declarar-se obertament culpable del sofriment de tanta de gent per mor de la repressió de la homosexualitat -ja que no afecta tan sols els homosexuals-, i de relacionar-ho amb la filosofia del poder absolut, que fa a qui l'exerceix moralment responsable de tot allò que promou o permet la seva política.

Considerar que l'homosexualitat pot ser contrarevolucionària -o revolucionària- és propi de persones amb una formació humanística i política molt deficitària. I considerar-ho en una societat caracteritzada per un masclisme que compatibilitza crueltat i pintoresquisme, encara és més greu, perquè posa l'homosexual als peus d'uns cavalls sense aregar. Reynaldo Arenas ja en va deixar testimoni a bastament.

El masclisme, encara tan vigent i visible en la societat cubana, no sembla haver passat per un procés de depuració en l'alambí de les idees. (Un jove se'm va acostar, a l'havanera Coppelia, per demanar-me alguna ajuda econòmica. La seva demanda, formulada amb la desimboltura pròpia del llenguatge entre col·legues, es basava en la conveniència de fer algun regalet a la seva dona i a les seves dues amants, perquè ara unes havien tengut notícia de l'existència de les altres i estaven una mica esmusses. "Tu ho has d'entendre, company, els cubans necessitam almenys tres dones").

En la seva forma actual, és òbviament el producte d'unes polítiques que continuen exaltant la masculinitat com a sinònim d'allò que necessita la revolució per tirar endavant, "hasta la victoria, Patria o muerte". Aquelles campanyes condescendents, en què es convidava els homes a ajudar a les dones en les tasques domèstiques, foren d'una feblesa que les va fer completament irrisòries. Per això, encara fa falta esterrossar molt i molt fi per depurar la societat cubana del masclisme i de la consegüent homofòbia, unes tares que han contribuït a impedir el naixement de l'home nou.