La llei de la gravetat

Fa devers tres-cents anys un tal Isaac Newton va besllumar la forta atracció del centre de la terra, un dia que, diuen, mirava evolucionar el vol de les papallones davall d'una pomera i li caigué una poma damunt el nas, mirin quines coses, se li féu de dia i descobrí allò de la força gravitatòria i tota la pesca. El conco en Joan Sabateret, fadrinango germà del meu padrí Biel, que com tenia estatge a ca nostra d'herència dels vells hi ha viure fins que morí, sense conèixer les teories sobre la gravetat del savi anglès, i pràcticament sense saber llegir ni escriure, ja deia als que el volien escoltar que: anau alerta si hi voleu anar, que la terra xucla fort i hi ha dies que xucla més que els altres.

I continuava argumentant el conco que ens hi fixàssim bé, que hi havia dies que els tassons tombaven més de damunt la taula al trespol, les persones eren més enclines a ensopegar i caure, els poals més propensos a precipitar-se dins les cisternes. Això són misteris grossos, afegia, i posava cara de punyeter com aquell que ha descobert cosa grossa i la comparteix amb tu únicament perquè tu ets tu.

I ambdós, Newton i el conco a la seva manera, els sobrava intuïció sobre el tema com he tingut moltes vegades oportunitat d'experimentar en carn viva. L'altre dia, que devia ser un d'aquests que la terra succiona de valent, i la Neus havia regat el pati de ca nostra, i jo duia un magrel·lo xoquí tapinat, unes xinel·les velles de soles molt gastades, vaig fotre sobirana patinada i ja em teniu allargat pel trespol cames en l'aire i el canell dret fet malbé. Romput vull dir. "Fractura de Colles", indica el comunicat que em feren a la secció d'urgències de l'Hospital d'Inca.
Bé, després ja sabeu, una infermera que m'aguantava pel colze, un infermer que m'anava estirant els dits com si me'ls hagués d'arrabassar, i el doctor que intentava compondre l'estropell mentre un altre posava guix a balquena. I dins aquella petita estança hi anaven compareixent tots els estels del firmament, un per un o tots d'un cop, depenia del moment. Després d'una setmana, quan em feren una radiografia de seguiment, s'adonaren que la cosa no rutllava així com tocava, no saldava bé i s'havia d'operar. Ho feren en passat dilluns dia 2. O sia que ja em teniu escrivint aquests totxos meus i vostres dels dimecres i diumenges únicament amb la mà esquerrana, la qual cosa és un handicap important, creieu-me.

Però allò que m'ha fet revenir la teoria gravitatòria no ha estat el meu esclat dels orgues, sinó la lectura a aquest mateix diari d'una desgraciada notícia: "Un jove ferit greu en precipitar-se des d'un primer pis a Cala Major./ Es troba ingressat a Son Dureta amb fractura cranial.../ El ferit té uns 18 anys i ha ingressat a urgències poc després de la passada mitjanit/ Per causes que no han transcendit, el jove es va precipitar des del primer pis de l'hotel La Cala i es va colpejar el cap...".

I totes les setmanes de tots els estius el mateix. Aquest jove encara res, si salva la vida, però és una barbaritat que cada any se'n matin uns quants precipitant-se des de balcons i finestrals d'hotels diversos d'aquestes contrades. Ignor com es podrien evitar aquest tipus d'accidents; potser tenen molt difícil previsió i no es tracta de posar xarxes com als circs. Ja sabem que la causa molt sovint és l'alcohol i la fortor, allò de voler passar d'una habitació a una altra sense passar per la porta... I el culpable principal, don Isaac Newton. I el conco en Joan Florit i Fiol també, sí fotre.