De la proximitat de la tortura

De l'actor madrileny Antonio Gamero, mort fa un parell de dies, servidor en tenia una vaga idea que el relacionava amb el Madrid més genuí i acollidor, aquest Madrid que, al marge de la capitalitat, el seu glamur, l'hostilitat institucional i les seves servituds, continua tenint un aire de província. Havia vist l'actor en algunes pel·lícules, sempre en la tradició d'excel·lents secundaris del cinema ibèric, i la veritat és que se m'havia fet entranyable. Era d'aquests acors que és com si venguessin adesiara de visita a ca teva, cada vegada que apareixen a la pantalla del televisor. Però, en fi, no hi hauria donat gaire més voltes si no fos que, en una nota necrològica, hi vaig trobar unes dades que, sense que el facin un personatge únic en la seva espècie, sí que el converteixen en un exemple per entendre algunes coses de les que varen passar en aquells temps que tanta de gent encara jutja amb cordial benvolença, com una producció de la nostàlgia que implica un temps millor.

Antonio Gamero no havia comès delictes de sang, no havia fet mal a ningú, no havia posat bombes ni emparat qui en posàs. Però era comunista des del 1957, i en aquells anys el simple fet de ser-ho et podia destrossar -o fer perdre- la vida. Però no ens posem tràgics, perquè Antonio Gamero va tenir una vida millor que molts d'espanyols: acabà treballant en un ofici que li agradava ferm, en el món del cinema, i, des d'aquest punt de vista, hom diria que les coses li anaren raonablement bé. Els guionistes, en escriure els papers que li destinaven, ja tenien mitja feina feta: les paraules que havia de dir sortien amb naturalitat de la seva boca.

No obstant això, la dictadura havia intervingut en la vida d'aquest home normal, havia torçut el seu camí: perquè ell volia ser director de cine i s'havia matriculat a l'Escola oficial de Cine quan el varen detenir. Aleshores aquest simple fet podia suposar l'expulsió de l'escola i, per tant, la pràctica extinció de les possibilitats de seguir la teva vocació. Una pràctica habitual era la tortura dels detinguts. En una d'aquestes sessions rutinàries, el deixaren sord. Va haver de viure i treballar amb audífon.

I era un home que, si alguna cosa representava, és la normalitat, la quotidianitat, la proximitat. No era un monstre. Ni un heroi. Va resistir les tortures sense delatar ningú, però no en feia un cas, d'aquesta capacitat de sofriment. Tenc els meus dubtes que la gent jove d'avui que flirteja amb actituds limítrofes amb el feixisme tengui plena consciència de ser tan a prop d'un estat de coses en què torturar i empresonar Antonio Gamero sigui una pràctica habitual. I, tanmateix, vet aquí un afer que podria explicar-se a les escoles: hi ha gent que fou torturada i hi ha torturadors. De les persones torturades, moltes eren com Antonio Gamero: ho podeu entendre? Idò sí.