La política no ho pot tot

La política no ho pot tot. Això no vol dir, per descomptat, que no pugui ajudar ferm, o que no pugui fer molt de mal. Tanmateix, cal no exagerar les seves possibilitats d'actuació efectiva. Deixar-se endur per certs entusiasmes crítics pot portar-nos a actituds poc realistes que no serveixen més que per embullar la troca. Exagerant les possibilitats del poder polític de fer mal a una cultura no aconseguirem més que crear confusió i fomentar un alarmisme que pot portar-nos a actituds contraproduents. En definitiva, infamar l'adversari tot passant-nos de rosca servirà de ben poc per a defensar una cultura.

Estam parlant de la política com un mer exercici del poder. Convendria que no oblidéssim que aquesta també pot concebre's, més noblement, com un exercici de pedagogia dirigit a la ciutadania. És cert, dissortadament, que la quasi totalitat dels partits polítics se centren molt més en la consecució, l'exercici i el manteniment del poder que no a predicar a la societat civil. Per a ordenar i manar és possible passar-se de tota consideració ètica. Però, en canvi, no és possible mantenir els ciutadans degudament informats sobre els problemes reals amb què s'enfronta tota col·lectivitat sense una pulsió ètica de veres consistent.

Tot plegat això fa que, en la pràctica, es dóna més freqüentment el cas que les forces polítiques manipulin els ciutadans segons el seu interès que no es compliquin la vida practicant cap mena de glasnot o transparència. Per molt que ningú no gosi negar que, idealment, tota col·lectivitat hauria d'estar degudament informada de les expectatives més probables i de les opcions reals que té per enfrontar-se degudament amb aquestes expectatives.

En qualsevol cas, la preservació i el manteniment d'una cultura no pot esser mai responsabilitat exclusiva dels polítics. De fet, no podem deixar de tenir ben present que la millor promoció d'una cultura és bàsicament responsabilitat dels lletraferits i ideaferits que se'n nodreixen. Els partits polítics no poden tenir mai la major responsabilitat en aquest aspecte. Altrament es pot produir la indesitjable situació en què la cultura es trobi posada al servei de la política. Des del punt de vista intel·lectual, tot partit que pretengui que la seva política està íntegrament al servei de la cultura ha d'esser considerat amb difidència.

La confrontació lletraferits i ideaferits versus polítics potser no és tan habitual i intensa com convendria que fos. Tanmateix, gosaré posar damunt la taula la tesi provocativa que hi pot haver nació sense partits polítics. Més difícilment, hi pot haver nació sense artistes, lletraferits i ideaferits. Entre altres motius, perquè tota cultura necessita de llibertat per créixer i l'experiència històrica ens demostra que hi ha sempre major diversitat i llibertat entre lletraferits i intel·lectuals -no diguem entre artistes- que entre els partits. És clar que, de tant en tant, per sort, ens trobam amb algun polític que, a la vegada, és lletraferit i ideaferit, fet gairebé excepcional que ens inspira el major respecte. La llàstima és que mai tenen el reconeixement que es mereixen dins del seu propi partit.