Una mina de lignit (1853)

Ho conta breument l'historiador felanitxer Pere Xamena en el seu manual de gran utilitat i venda. Explica que l'any 1860 els terrenys cultivats a Mallorca sumaven 196.716 hectàrees, de les quals eren de reguiu 6.187, i dins aquestes hi estava inclòs el Prat de Sant Jordi, "terreny pantanós i malsà que a mitjan segle fou sanejat per un grup de propietaris d'aquella zona sota la direcció de l'enginyer holandès Bouvij. Un factor que influí en l'augment del reguiu fou la introducció en aquell temps dels molins de vela llatina i dels anomenats de ramell, és a dir, de fusta, per a l'extracció de l'aigua subterrània.

Tanmateix les accions i obres de Bouvij en terres mallorquines no es limitaren a la dessecació de la prada de l'est de Palma, ja que acabat d'arribar a l'illa, el 1853, dirigia una mina de lignit a Binissalem, la qual explotació havia començat el 1835. S'extreien diàriament entre tres-cents i quatre-cents quintars d'aquest carbó, feixuga tasca que tenia ocupats devers seixanta homes. Col·laborador de la premsa illenca, va escriure articles entorn de temes de la seva professió, entre els quals aquells que parlaven, amb ell com a singular testimoni estudiós del fenomen, del terratrèmol que el 1851 va fer mal a molts edificis encara que no causà greus danys entre la població. Publicà dues obres de geologia i una d'enginyeria. Aquestes són, respectivament, Reseña geognósticade la isla de Mallorca (1852); Ensayo de una descripción geoló gica de la isla de Mallorca (1867) i Camino de hierro de tercera clase entre Palma, Inca, Manacor i Felanitx (1856), treball aquest que proposava un projecte que per qüestions econòmiques no arribaria a bon port fins quasi vint anys després, en temps de l'enginyer Emili Estada.

Preocupat en tot temps per la formació cultural del que considerava els seus conciutadans i compatriotes, fou president de la secció de ciències de l'Ateneu Balear, de 1862 a 1864. L'Ajuntament de Palma li encarregà un projecte sobre una més moderna canalització de l'aigua potable a Ciutat, des de la Font de la Vila. Només va poder realitzar part dels plànols, ja que el clavegueram es retardaria dècades des de la perspectiva moderna. Però dirigí la construcció d'un conducte subterrani que va rebre el nom popular de "Túnel d'en Bouvij", obra municipal encara existent i que ha estat declarada fa pocs anys Bé d'Interès Cultural.

Però sens dubte la zona que per a sempre resta unida al record d'aquell home excepcional, que va dur noves tècniques a una terra i unes gents que les havien de menester, fou aquell personatge de la ciència i la cultura, holandès de naixença, belga de consciència social i política, i mallorquí d'adopció i vocació. Jo diria que un d'aquests molins extractors d'aigua, inventats en el nord i arrelats en el sud, el simbolitzen perfectament.