Lisandro Fulgor

A Lisandro Fulgor el pertorbà una inesperada sensació d'estranyesa. Acabava de fixar, de bell nou, la seva residència a la ciutat on havia nascut. Una ciutat petita, encara que suficient gran com per a sentir-se una persona anònima entre la gent.

Però, en realitat, massa petita per a passar desapercebut. Prest, va comprovar que la gent que habitava la seva ciutat real, a la qual li tocava viure, no era més extensa que el llistat dels membres de qualsevol societat o institució ciutadana que no fos el registre civil o el de convictes.

El llistat de l'assistència sanitària no s'hauria de tenir en compte, ja que l'hospital estatal de la ciutat duia el seu nom. No era l'estranyesa per la ciutat retrobada el que l'assetjava. Era la ciutat de la seva infantesa. Aquesta, la infantesa, vista des de la distància dels anys, pot distorsionar la mida de les imatges del passat, però no les fa estranyes. Seria, idò, el mal per a l'estranyesa de la ciutat imaginada. El xalet on s'havia instal·lat estava situat a la zona alta de la ciutat. No hi rebia visites. La seva vida actual era més aviat minsa d'activitat social. No com la que duia en el confortable àtic que tenia a una de les principals avingudes de la capital del país. A la capital, hi havia viscut des de la seva època d'estudiant.

Després, ja socialment ben assentat, la casa capitalina del doctor havia estat parada i fonda obligada per als amics de la joventut quan hi viatjaven. Fulgor era un home de mon, en un sentit ampli de la paraula. Per l'extensió dels seus coneixements i per la intensitat de les seves vivències. Coneixia un bon nombre de països, a la totalitat dels quals l'exercici del seu magisteri havia deixat un petjada profunda. Però, com deia, no únicament amb el seu magisteri havia deixat petjada. El perfil del doctor no responia al d'una rata de laboratori o biblioteca, reclosa només entre les quatre parets d'una habitació. Els amics de la província, era precisament aquest aspecte mundà de la seva personalitat el que més apreciaven, especialment quan el visitaven sols, sense les respectives dones.

A la tornada, després de cada fuita i tocata al món exuberant de la capital, els respectables pròcers de la província componien meravelloses faules inspirades en les aventures que havien viscut gràcies el doctor Fulgor. La llegenda del doctor es feia cada dia més gran. Els amics en presumien. El record de les aventures viscudes els servia per matar l'avorriment de la ciutat provinciana. En contrapartida, el doctor coneixia alguns dels més íntims secrets dels convidats. Ara, el doctor Lisandro Fulgor, cansat del vendaval d'aire fresc de tant de món recorregut, ja jubilat, podia complir el que sempre havia desitjat: tornar a la seva ciutat natal. Deixava la capital cosmopolita per canviar-la per l'austeritat provinciana. Però sentia una rara sensació.

Alguns amics anaven caient i els funerals es convertien en un acte social massa freqüent. Per una qüestió de principis, no assistia a celebracions religioses. Per tant, no li quedava altra alternativa que visitar les noves vídues. Aquí començava el seu problema. Ell coneixia secrets íntims dels desapareguts. Enemic de la impostura, quan es trobava cara a cara amb la vídua, tot el que li venia al cap era inconvenient i li generava una situació incòmoda, davant la qual optava per quedar callat i quiet, cosa que no estava acostumat a fer. Ara li havia passat amb la viuda d'un reconegut escriptor. Aquest, amb freqüència, feia escapades a la capital.

Mantenia una relació secreta amb una ballarina d'un cabaret de no gaire bona reputació que el doctor li havia presentat en un dels seus viatges. El lletraferit era un amant apassionat i extremadament ben dotat. La relació amb la vedet no li havia sortit barata. El cas era que després de cada visita de l'escriptor, la joveneta visitava l'apartament del doctor. Ella li deia que l'abraçàs aquella nit encara que no en tingués ganes, que tenia el seu cor penat i el seu cos rebentat. Entre els braços del doctor cometia la indiscreció de contar-li algun dels detalls més íntims de la relació que mantenia amb el seu amic. Ara, a la vídua, era incapaç de dir-li, sense enrolojar-se, que més que ningú l'acompanyava en el sentiment ja que ell també sabia la magnitud de la seva pèrdua.

El doctor s'adonava que s'havia convertit en l'amic secret, estimat com a llegenda, incòmode quan estava present. Va començar a pensar en la capital que havia abandonat. Nomenat professor emèrit de la universitat, els viatges començaren a sovintejar. Cada cop que tornava, els seus amics el cercaven per tenir notícies del món exterior. Tan a prop del doctor i tan lluny d'aquella petita ciutat que cabia en el llistat d'un ateneu. Comprenia que havia aconseguit estar present, un altre cop, des de l'absència. Se sentia com un llop estepari que impressiona quan és lliure i no és vist, però que en una gàbia d'un zoològic sembla un ca comú. Estava condemnat a ser un animal salvatge fins que el cos aguantàs. Aquesta era la circumstància de Lisandro Fulgor en la qual no se sentia gens estrany.