Independència, síndrome d'Estocolm

És evident que la immensa majoria dels habitants dels Països Catalans pateixen la síndrome d'Estocolm. Només amb la definició hom s'adona de la certesa del diagnòstic. La síndrome d'Estocolm és una reacció en la qual la víctima d'un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el segrestador. En el cas de Mallorca, el masoquisme és tan absurd que ens porta a llevar el pa als nostres fills per lliurar-lo al botxí que trepitja els drets més elementals d'un poble lliure.

La pigota de les banderetes espanyoles del mundial i les maniobres equilibristes del PSC, entre molts d'altres símptomes, són la prova evident d'aquesta maledicció nostra. Davant aquest desolador panorama, un desesperat optimista com jo s'aferra al darrer miratge. Vull creure que, com passa en totes les ruptures, els insults i els maltractaments de la contrapart ajudin a donar el salt definitiu. Per això, em sent profundament agraït als diaris espanyolistes -majoria dins el nostre avortó autonòmic!- quan s'afanyen a multiplicar els insults i les calúmnies contra els Gandhis de la llengua i els profetes de l'alliberació.

Tanmateix, en les hores lúcides, pens que la malaltia espanyolista dels Països Catalans és com la de la dona maltractada, que es deixa matar abans de rompre amb el monstre que l'esclavitza.