Sempre els tabús

Fins fa poc hi havia institucions que semblava que no podien ser qüestionades ni objecte de burla; la religió (catòlica), la monarquia (pròpia) i la classe política (governant), per exemple. Són tabús que vénen d'enrere. Ho il·lustra que la Constitució de 1812, que tan lloablement indicava que l'objecte del Govern havia de ser "la felicidad de la Nación, puesto que el fin de la sociedad política no es otro que el bienestar de los individuos que la componen" (art. 13), no dubtava a proclamar que la religió "de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas y prohíbe el ejercicio de cualquier otra" (art. 12).

Afortunadament, avui dia és possible mostrar una certa -encara no total- desafecció de qualsevol de les tres institucions sense perill de ser perseguit. Algú dirà que hi ha representants de totes tres institucions que, amb els seus mèrits, justifiquen el descrèdit. No oblidem, però, que aquests mèrits no deixen enrere els que, amb més impunitat, acumularen representants i responsables d'aquestes institucions en èpoques no democràtiques.
Però, si per un costat s'esvaeixen aquests tabús, sembla que en surten uns altres. Potser és que necessitam conviure amb tabús per a sentir-nos a recer, i que, alhora, n'hi ha que són promptes a substituir-nos els tabús en decadència per uns altres.

Aquests darrers temps fa la sensació que és més exposat divergir de l'eufòria per la selecció espanyola de futbol que de les tres institucions suara esmentades. De fet no costaria gaire adequar-hi l'article 12 de la Constitució de Cadis. D'altra banda, podríem trobar alguns paral·lelismes entre les exaltacions que la victòria ha provocat i les manifestacions d'altres èpoques. No tothom deu haver pogut evitar que l'attrezzo de les celebracions futboleres els hagi remembrat antigues celebracions de la plaça d'Oriente madrilenya o semblants.

A certes edats, l'associació de la bandera espanyola amb règims anteriors és inevitable, sobretot quan apareix en munió. No ajuda a superar-ho que, en aquestes ocasions, convisquin amb sintonia les llises, les que duen l'escut constitucional, les del toro i les de l'àguila imperial. Potser és l'exponent de la màxima diversitat que alguns són capaços de concebre.

La forta extensió d'aquestes exaltacions és induïda. Ja sigui per negoci, audiència o finalitats polítiques que s'avenen poc amb la raó. Semblantment -altre temps i sovint encara ara- a les de caràcter religiós, monàrquic... No crec que sigui gaire desencertat afirmar que mai, però amb més raó en temps d'ebullició fàcil, no és sensat fomentar els impulsos acrítics, sobretot des de posicions amb fàcil ascendència social. És una irresponsabilitat no desactivar els dogmes que empenyen als excessos. Darrerament, però, des de posicions diverses s'actua per intensificar les actituds poc reflexives. No és novetat. La profusió de televisions i ràdios, en comptes d'afavorir l'opinió contrastada i la tolerància, ha suposat la multiplicació de fòrums que, en múltiples aspectes, fomenten irresponsablement la irritació i la bestialització (en el mal sentit de la paraula) de la societat.

Ara bé, sempre n'hi ha que se'n salven. En un concurs telefònic d'una ràdio demanaven quin jugador del Barça havia fet el gol que va donar la victòria a la selecció espanyola; la concursant, després d'un instant de dubte, va contestar "Messi". No va guanyar, però va demostrar que n'hi ha que sobreviuen a les pandèmies. Només per això ja li hauria donat el premi més gros.