“Tenen els pobles les músiques que es mereixen” ?

La desaparició de José Saramago em fa recalar avui als seus poemes, potser no tan coneguts com les seves novel·les. En vaig llegint amb la renou de fons de la política, que omple a vessar l'actualitat mediàtica. "Tem os povos as músicas que merescem". El cor del Liceu canta al carrer i a la porta del Parlament de Catalunya davant Montilla el "Va pensiero" com a forma de protesta per l'escanyament dels sous dels cantaires. Que el cant valent de la veu dels artistes no emmudeixi ni s'apagui; sense ell no podrem fer reviure altre cop l'esperança. "Però en aquesta Babilònia en què vivim -sentim el poeta portuguès- en el record de Sió i en el futur, fins al vent ha fet callar la melodia". Ens han fet pols o, pitjor encara: "Tan arranats hem consentit que ens posassin, més que els cossos, les ànimes i les voluntats, que ja ni sentim el ferro dur, si del que fórem deixam les vanitats".

S'ha citat molt aquests dies, per mor de la Sentència sobre l'Estatut, el vers final de l'Oda a Espanya. Joan Maragall, que comença amb bones paraules -"Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana..."-, prest constata que, al capdavall, no hi ha res a fer. Quina mare és aquesta que "ha desaprès d'entendre an els seus fills" i quina pàtria aquesta que s'estima més ser presó de pobles que potenciar la seva llibertat, i que té la funesta voluntat de dur a mort les nacions mentre canta despreocupadament "vora la mar com una folla"? L'adéu a tot açò és ja a bola vista. Ni autonomies, ni federalismes són possibles dins del gipó constitucional, cada cop més opressiu, perquè, a l'altra banda, no hi ha voluntat de diàleg, sinó d'espoli i d'ofec per tot quant sigui diferència. De fet, se'ns nega fins i tot la pròpia existència.

La nostra ciutadania és, per a ells, només una espècie del gènere espanyol, com la gavina corsa és una mena de gavina comuna; se'ns nega la possibilitat de fer un ús preferent de la nostra llengua pròpia dins el nostre territori, a ca nostra. Front a l'ús preferent, colonització permanent... No ho ha entès mai qui mai no ha estat interessat a entendre-ho. L'espriuana veu dels "diversos són els homes i diverses les parles" rebota contra el mur de "la indisoluble unidad". L'enfront que s'alça davant els processos democràtics és fet de ciment armat, d'acord amb l'article 8 de la Constitució, que ara no se sol esmentar -no és elegant-, però que hi pesa com una llosa: les forces armades tenen, entre d'altres, la missió de defensar la integritat territorial de la Nación. Per tant, el matrimoni és indissoluble, malgrat que el casament fos pel dret de conquesta i que un dels cònjuges sotmeti l'altre a tota mena d'explotacions i vexacions.

I no cal ser gaire espavilat per saber qui és el que té la força d'imposar com et vol; no com ets, sinó com vol que siguis: sotmès, submís, servil, obedient, humiliat, mesell... Tanmateix, convé saber que l'enduriment interior que qualsevol forma de poder provoca en l'home, l'entumiment de l'ànima que implica la victòria en pobles sencers pot contrastar-se, com solia fer Stefan Zweig en les seves obres, amb el poder de la derrota que avalota l'ànima i li deixa uns solcs profunds i dolorosos. El seu poble austríac, tan sovint vençut i que després de la Primera Guerra Mundial va esdevenir independent gairebé sense haver-ho demanat, sobrevivia gràcies justament a la força de convertir la derrota en victòria per la voluntat de sortir-se'n airós cada vegada. Vénguin lleis i homes de balances, / manaments...; / vénguin ordres, decrets i venjances, / baixi el jutge en nosaltres fins al fons. (...) // Però quan ens creguin ben segurs, / envoltats de bastons i fortaleses, / han de caure amb estrèpit els alts murs / i arribarà el dia de les sorpreses", va escriure Saramago