Una escola miserable (1898)

"Era una remor de vesper, un xiuxiuig de rusc el que sentien, matí i capvespre, els hortelans ens passar per davant el molí de la Cadena, pel camí que va a la mar. Una espessa cortina de pollancres tancava la placeta formada pel camí en eixamplar-se al davant de l'amuntegament de velles teulades, murs amb clivells i negres finestrons del molí, fàbrica antiga i ruïnosa, muntada sobre la síquia i recolzada sobre dos gruixuts pilars, per entre els quals queia el corrent en escumosa cascada.

El soroll lent i monòton que sorgia entre els arbres era el de l'escola de Don Joaquim, establerta a una barraca que s'amagava rere el rengle d'albers. Mai la saviesa s'havia vist pitjor allotjada, i això que, comunament, no habita palaus. Era una barraca vella, sense més llum que la de la porta, i també, de la que es filtrava per les encletxes de la teulada; les parets de dubtosa blancor, doncs la senyora mestra, dona grassa que vivia aferrada a la seva cadireta d'espart, es passava el dia sentint i admirant el seu espòs; uns bancs de fusta, tres cartells d'abecedari plens de brutor, trencats per les puntes, aferrats al mur amb pa mastegat, i dins la cambra del costat, uns mobles pocs i vells, que semblava que haguessin corregut per tot Espanya.

Dins tota la barraca no hi havia més que un objecte nou, la llarga canya que el mestre tenia rere la porta, i que renovava cada dos dies en el canyar proper, essent un goig que el gènere resultàs tan barat, ja que es consumia ràpidament sobre els endurits i esquilats caps d'aquells petits salvatges. Llibres, gairebé se'n veien tres a l'escola: una mateixa cartilla de lectura servia per a tots. I perquè n'hi havia d'haver més? Allà imperava el mètode àrab: cant i repetició, fins a força de martelleig aficar les coses en els cervells. A causa d'això, del matí a la nit, la vella barraca amollava per la seva porta una melopea fastigosa, de la qual devien fer burleta tots els ocells de l'entorn".

Heus aquí com el gran Blasco Ibáñez, Vicente, el novel·lista valencià nascut el 1867 i mort el 1928, descrivia com era una escola de l'horta llevantina. Són pàgines de La Barraca, que, segons un crític, fou escrita en el moment més fervorós de la seva vida política i literària. En el relat, l'horta va adquirint tota la força i tota l'atenció de l'àmbit que pinta i dels personatges que retrata. La llum encegadora que caracteritza el verger velencià. El paisatge d'alguna manera sotmès a les passions humanes.

El sentit del drama, de vegades amb tintes quasi gregues. Sembla, però, que l'autèntic protagonista de l'obra és la fatalitat, una fatalitat que porta les criatures de ficció a la desperança, la misèria, la lluita desigual, els plors al davant de tanta injustícia, i la ràbia. La ràbia que constitueix l'antídot de tota una torrentada de verí social. Va dir, el mateix Blasco Ibáñez: "Escrigui el que escrigui, jo seré, entre tot i per damunt de tot, l'autor de La Barraca.