El temps de les torpeses

L'afer d'IB3 Ràdio, que per ara ha desembocat en la dimissió del seu director, Víctor Àlvarez, podria ser considerat sota un punt de vista estrictament periodístic, però tanmateix aquest tractament no podria eludir altres implicacions de més calat: totes elles tan entrellaçades que no hi ha qui en tregui aguller: sobretot perquè la reflexió asserenada no és el clima des del qual solem emetre opinió sobre algunes matèries que ens toquen el viu.

S'estila més l'insult -tan primari que ja ni és desqualificador-, s'estila més el tot i el res, el tothom igual llevat de mi, etc. La crispació, sempre a l'aguait, aquestes setmanes ha esclatat amb inusitada virulència com a reacció a dos fets que alguns veuen de signe directament oposat: el paper de la Selecció espanyola a Sud-àfrica i la manifestació del 10 de juliol. O sia, un menú sense concessions als estómacs delicats i en el qual la quantitat i la rotunditat dels sabors han arruïnat els matisos gustatius, aromàtics i visuals. Qui s'atreviria a dir, en aquestes circumstàncies, que hauríem de malavejar per pujar un escaló més en el debat sobre la complexa situació del nostre país? Qui s'exposa a un eixabuc per recordar que els reduccionismes ens acosten als llocs dels quals volem fugir i ens allunyen de qualsevol concepció de la democràcia?

Qui ho hagi intentat, ja sap, si és que ho ignorava, que a la nostra tribu hi ha de tot -com pertot.
En fi, tornant a IB3 Ràdio, hi ha una manera de veure les coses que no hauríem de negligir: l'afer no pot ser sinó producte d'una torpesa o d'una cadena de torpeses. Que uns polítics i uns professionals de la informació triats per dirigir una emissora pública no sàpiguen resoldre airosament el problema i que, al contrari, l'engrandeixin innecessàriament, revela un nivell d'imperícia alarmant. L'empresa privada es regeix per altres paràmetres. Cadascú decideix què ha de fer amb els recursos propis. Però el ciutadà s'ha de sentir forçadament ridícul i enganyat en comprovar que amb els seus impostos es paguen sous a persones tan maldestres. La incapacitat en la gestió, la ineficàcia en el maneig dels diners públics, haurien de poder ser penalitzats també a part dels processos electorals.

Ja fa estona que s'hauria d'haver acabat el temps dels escàndols, els incompliments, els enganys i les torpeses. El conglomerat que governa a la nostra regió no es pot permetre el luxe de continuar amb el procés perseverant d'autoerosió. Cert que encara queden enlaire algunes qüestions de molt de gruix -aquest ja sospitós silenci d'Antich sobre Son Espases, aquesta negativa a donar unes explicacions que s'haurien d'haver donat immediatament després de la inicial perversitat. Però també aquelles coses que delaten ineptituds en sigui quin sigui l'anella de la cadena acaben sumant càrrega al llast que arrossega aquest pacte: res a dir si s'haguessin proposat ofegar-se tots plegats. Però encara hi ha gent a qui aquesta decisió no agradaria.