Els assassinats d'Srebrenica

No puc evitar-ho, sent fàstic. Despús-ahir tingueren lloc a Srebrenica, a Bòsnia i Hercegovina, els actes commemoratius del quinzè aniversari de la matança de vuit mil musulmans a mans de l'exèrcit serbi. Fins ara, les proves d'ADN, amb les despeses a càrrec del govern, han servit per a reconèixer més de sis mil cadàvers. Diumenge se'n lliuraren als familiars set-cents trenta-quatre, entre els quals encara no hi havia el marit i els dos fills (divuit i vint-i-un anys respectivament) d'Hatidza Mehmedovic, la presidenta de l'associació Mares d'Srebrenica.

Hatidza lamenta (i amb raó!) que tres lustres després de la matança, encara hi hagi cadàvers no localitzats. No li serviria de consol, però algú li hauria de dir que a l'Estat espanyol, que és un indret salvatge i colorista on ara mateix es pretén silenciar el clam independentista de Catalunya amb vuvuzeles, encara es pot trobar un cadàver (o dos o tres o vint-i-cinc!) sota un ametller, perquè fa setanta anys que n'enterraren pertot i cap govern democràtic, ni de dretes ni d'esquerres, ha tingut la decència de voler localitzar-los. He conegut (tots n'hem conegut) infinitat de persones que no sabien on reposaven els pares, els fills o els marits i que han envellit i mort amb una ombra de desolació definitiva a la mirada.

Diu Hatidza Mehmedovic, mentre mostra unes fotografies dels seus éssers estimats: Sense aquestes imatges, cauria en la temptació de pensar que mai no he tingut família. Un esforç similar per a posar murs de contenció a la mentida i mantenir viva la memòria, l'han fet i l'estan fent milers de persones aquí. Rodríguez Zapatero és el darrer cap de govern que hauria pogut acabar amb aquesta angúnia. Però ni ho ha intentat. Tanmateix, si a començament de juliol no hagués finit el seu mandat al front de la Unió Europea, diumenge hauria participat en els actes d'Srebrenica tal com ho ha fet el seu successor, el primer ministre belga.

I no s'hauria enrojolat, pots pensar!, tot i que hauria tingut motiu de fer-ho. Les similituds entre allò que va passar a l'antiga Iugoslàvia i a l'Espanya del trenta-sis són clavades. Però el tractament que s'ha donat als assassins dels dos països és radicalment oposat. Mentre que els parents de Radovan Karadzic procuren fer-se fonedissos, els néts de Franco no deixen d'ésser notícia. Vet ací la darrera de Carmencita, la més mediàtica: ara es dedica a la dansa, a veure si l'empresari d'El Molino, de pròxima reinauguració, la contracta per fer ombra a la Maña. Zapatero, i de rebot tots els que han fet part de la seva política de l'oblit o de la mentida, des del primer al darrer passant per Aina Calvo, no sé si hauran de retre comptes a la història, perquè la darrera paraula tocant al passat la té Pío Moa, però no poden sentir-se gaire orgullosos del seu comportament.

Més aviat embrutits. Quan un periodista del New York Herald Tribune va interrogar Yagüe sobre l'assassinat de quatre mil civils a Badajoz, el general colpista no va perdre els estreps. Por supuesto que los matamos, va respondre. I va explicar-ne els motius: ¿Qué esperaba usted? ¿Que iba a llevar cuatro mil rojos conmigo? El general Krstic, ara fa quinze anys, va plagiar-lo sense miraments. Mateu-los -va ordenar als seus soldats en referència als musulmans d'Srebrenica-, no n'ha de quedar cap de viu darrere de nosaltres. Krstic, però, és a presidi perquè el Tribunal de La Haia el va condemnar a trenta-set anys de presó. Juan Yagüe, en canvi, ha disposat fins ahir mateix d'una escultura en el seu poble i la seva filla en reclama la restitució immediata, tot i que el batlle no ha gosat convertir-la en picadís, sinó que l'ha dipositada en el taller de restauració. Quin fàstic...! Quin fàstic d'història, de gent. Quanta mentida, quanta hipocresia...!

Hatidza Mehmedovic s'encén en saber que el cap del govern serbi pretén treure importància a la matança d'Srebrenica. Els carnissers neguen el genocidi!, exclama. I no ho diu únicament ella. Sortosament, a Bòsnia i Hercegovina són molts els que ho denuncien. No voldríem res més, nosaltres, que a casa nostra fos així. Aquí la dreta minimitza els milers d'assassinats comesos pel feixisme. L'Església els justifica i l'esquerra els ignora.