L'eufòria que s'apaga...i la que s'encén
L'eufòria pels èxits de la selecció espanyola és bona d'entendre. En moments difícils com els que vivim, la gent necessita com mai quelcom simbòlic a què aferrar-se. A Espanya (i a casa nostra), un segment majoritari de la població ha escollit les victòries d'una entitat privada, com és la Reial Federació Espanyola de Futbol, per conjurar-se contra la crisi econòmica, política i social. No ens ha d'estranyar gens l'engalanada d'estanqueres a les balconades. Entre els rumors d'intervencions dels organismes financers internacionals, l'atur desfermat i la crisi institucional provocada pel centralisme exacerbat, els espanyols no tenen cap altre projecte exitós que no sigui l'esportiu. I, per això mateix, gairebé fa ganes de riure (o de plorar) la patriòtica alegria pel xut d'Iniesta.
Discrep d'aquells que diuen que la victòria espanyola ha estat possible només gràcies al Barça de Josep Guardiola i Joan Laporta. Si fos així, no tendrien cap explicació els èxits que també han obtingut en el bàsquet, el tennis, l'handbol... I per suposat que la tenen. Són el resultat d'una bona política esportiva i d'una gestió dels doblers públics que, com a mínim, es pot qualificar de polèmica. Durant els darrers anys, els respectius governs de torn han abocat ingents recursos per fer possible això que en diuen "el milagro español" i convertir un Estat de segona en una potència esportiva de primera. Certament, ho han aconseguit. Han abandonat l'esport base i han promogut com mai la professionalització que ha de fer sorgir els futurs números u que seran idolatrats per pegar cops a la pilota.
L'esforç econòmic destinat a l'esport d'elit contrasta amargament amb les partides que els governs blaus i vermells han destinat a la salut pública, a l'ensenyament, a la innovació i la recerca, a reforçar l'estat del benestar, o a tantes altres prioritats. Permeteu-me la demagògia i deixau que em demani quantes prestacions d'atur i de dependència es podrien mantenir amb els gairebé 14 milions d'euros que s'enduran de prima els 23 "jabatos" per haver jugat a futbol durant quinze dies. Ho desconec, però m'indigna.
I això encara fa més feble el procés nacionalitzador espanyol, que es limita a les victòries esportives de torn i que deixa de banda qualsevol projecte de construcció conjunta d'un marc de convivència. Al contrari, l'essència de la construcció nacional espanyola s'ha caracteritzat per l'exclusió, el racisme, la discriminació, la criminalització i el qüestionament permanent de les identitats i dels drets de les col·lectivitats nacionals diferents de la castellana. Així es repeteix amb la selecció. És la minoria guerrera de sempre que derrota els bàrbars i l'antiespanya. Les herències del franquisme -però no només d'això- són difícils de superar.
Des de Madrid es veu la victòria a Sud-àfrica com un negoci rodó. Que l'esport faci allò que la política no ha aconseguit, deuen pensar. Van errats els hooligans mesetaris. L'eufòria de la Roja no contagia a ningú que no hi estigués predisposat i no ha aconseguit rebaixar gens ni mica l'enfurismament amb Espanya i els seus representants. Aquells que pensaven que els milers (milions, si voleu) de persones que sortiren al carrer per celebrar la victòria de diumenge ofegarien la protesta per la sentència del Tribunal Constitucional han quedat amb un pam de nas després de veure la marea humana que envoltà dissabte a Barcelona el "Som una Nació, nosaltres decidim". Així es fa més fàcil d'entendre el silenciament i les tergiversacions que han acompanyat el tractament mediàtic espanyol de la marxa.
El cert és que la gentada engolí l'autonomisme i desféu les travetes de l'entorn del PSOE. La mobilització ciutadana derivà en una crida a favor de la independència, sense matisos que la puguin desdibuixar. Els rasputins del PP ja ho havien profetitzat, i era evident que no podia ser d'altra manera. Un pic més, el poble ha passat per damunt dels interessos purament partidistes. La marxa de la societat civil ha evidenciat que un segment majoritari de la població catalana ha escollit el seu propi símbol, la independència, per conjurar-se contra la triple crisi espanyola. I caldrà analitzar amb deteniment la transcendència política que pot arribar a representar aquest fenomen per a la continuïtat de l'Estat tal com l'hem conegut els darrers trenta anys.
- El 78,5 % de les famílies de les Illes Balears varen triar el català com a llengua a l'escola
- Un vídeo del Govern sobre l'ús responsable de l'aigua rep una allau de crítiques: «S'ha de tenir un bon fetge...»
- Reclamen el desallotjament de dos edificis històrics de Palma, ocupats pel Ministeri de Defensa i per la família reial espanyola
- Un grup de joves menorquins responen a les provocacions espanyolistes durant l'acte de Ses Avellanes de les festes de Sant Joan
- L'Ajuntament de Palma demana la destitució immediata del regidor de Mobilitat
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Error: la mayoria de personas que se manifestaban el sabado en Barcelona no pedian la independencia, lo demas es hacerse pajas mentales...
El fet és que allò que s'ha dedicat a l'enaltiment de les seleccions espanyoles i del nacionalisme monàrquic espanyol (no he vist banderes republicanes espanyoles), està molt lluny del que ens prometeren els polítics de CIU,ERC,PNB,PSM,BNG en relació al futur de les seleccions de les nacions excloses. El fracàs dels nacionalistes no espanyols és total i absolut, perquè les cadires s'han imposat a les polítiques i els partits espanyols han fet una feina ben feta per als seus interessos. D'aquí que la reacció de la manifestació de Barcelona contra els seus polítics , més enllà de les seves insignificants propostes, s'ha significat amb total claretat.
clavat!