Espanya havia perdut la guerra contra els Estats Units. Les tropes nord-americanes conquerien Cuba, Puerto Rico, Filipines... i la resta d'illes oceàniques, com les Marianes, eren venudes als alemanys. Espanya restava sense esquadra naval i la derrota, que havia causat molt poques baixes als soldats EUA, causava una terrible mortaldat entre els rengles espanyols. La llista de morts era gran i la dels repatriats, malalts, ferits o sans, immensa.
L'orgull de la pell del bou cau per terra, els escriptors en llengua castellana miren cap a l'interior de la Península i volen oblidar, tot repassant els valors interns, l'aventura colonial. I heus aquí que quan Espanya es mirava avergonyit el llombrígol, sorgiren uns escriptors estrangers per a lloar-la.
Parlarem de dos d'aquests novel·listes, en aquest cas italians, Luigi Motta i Emilio Salgari. És narrativa d'aventures, és clar, i també gènere de fulletó i quiosc, però gaudí de molt èxit en el seu moment, tot desenvolupant arguments inversemblants en què els espanyols eren els bons i els anomenats ianquis, els dolents. Escrivia Luigi Motta, en la data que evocam, la següent dedicatòria: "Espanya, germana d'Itàlia, com a auspici de glorioses victòries, alta afirmació de l'home llatí i del valor dels seus cabdills". A més d'aquest autor veronès, conegut amb universal fama, Salgari dedicava també una trilogia al tema, amb títols com La Capitana del Yucatán, La rebel·lió de Cuba... episodis de curiosa estructura per a relatar el que mai no havia succeït: "S'endinsaren entre els solcs de l'Ingenio, nom que es dóna a les plantacions de canya de sucre, i es dirigiren vers un edifici que sorgia sobre un petit pujol, coronat per una alta xemeneia, però en part enrunat.
La plantació havia estat terriblement devastada. Pertot arreu es veien grans piles de canya de sucre, mig cremades, i arbres, potser plantes de cacau, ennegrits i privats del seu fullam. Es veien restes de barraques, altre temps habitades pels treballadors negres o per culís xinesos, casalots en ruïnes, grans recintes que devien haver estat magatzems amb les cobertes enfonsades i les parets calcinades pel foc, molts trossos de botes, i al llarg dels solcs, autèntics rius de sucre carbonitzat. El Batey, o sia, l'establiment central on es troben les calderes per a la fusió del preciós producte, la premsa i la refineria no es trobaven en millor estat...".
I ara un tast de Luigi Motta, on diu: "Així va restar per breus moments, durant els quals s'aturaren els canons de llençar flamarades vermellenques i de fer sentir la seva veu, aguda de vegades i ronca d'altres, com els rugits d'una fera...". Aventura intrèpida, acció seguida, lletra amb nervi. I el desastre del 98 com a teló de fons.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.