Futbol i ciutadania

És lògic que l'Estat posi en marxa tots els seus mecanismes per dificultar la participació de seleccions catalanes en competicions internacionals en la majoria dels esports i de fer-la del tot impossible en d'altres (com el futbol), a causa de l'impacte social que una tal participació podria tenir.

També és lògic que les propostes europeistes no fructifiquin. Després dels Jocs Olímpics d'Atenes -celebrats l'estiu de 2004- vaig proposar, al Parlament europeu, de treballar perquè tots els esportistes europeus que van a les Olimpíades ho fessin sota bandera europea. Com que tothom deia, a tall de manifestacions emfàtiques, que havíem de promoure l'europeisme i de reduir tant com fos possible els nacionalismes, vaig trobar que seria una proposta assenyada, i que comptaria amb l'adhesió de la majoria dels col·legues. Ingenu de mi! No s'hi va afegir ningú. Tothom estigué en contra que els europeus competíssim plegats a les Olimpíades com fan els americans dels Estats Units, els russos, els hindús o, per descomptat, els xinesos. Que a l'Índia o a la Xina siguin molts més que no a la Unió Europea no hi fa res. Europa ha d'anar tant a les Olimpíades com als mundials de futbol ben dividida. Però no dividida de qualsevol manera, sinó segons les ratlles que marquen les demarcacions estatals.

En el cas futbolístic, els partits més nacionalistes -com ara el PP, UPyD o Ciutadans- han arribat a criticar determinades administracions (com ara la Generalitat de Catalunya o l'ajuntament de Barcelona) perquè no fan prou perquè la gent pugui veure la Roja en pantalles grans i a llocs destacats (com ara la Plaça de Catalunya o el Palau Sant Jordi). Aquests partits polítics consideren un acte de desafecció no fer tot el possible perquè tothom, tant si vol com si no vol, hagi de veure la selecció espanyola de futbol quan aquesta competeix en un mundial.

Escoltar les tertúlies radiofòniques, aquests dies, també constitueix un exercici d'immersió en un nacionalisme químicament pur, contundent, sense fissures ni embuts. Es tracta d'un nacionalisme primari, instintiu, que insulta el contrari i encara considera que li fa una gràcia. Aquest és el nacionalisme al qual no sabem arribar (i potser és una sort per a nosaltres) aquells que reivindicam la independència de les nacions sense estat. I, encara, de vegades, em deman si mereixeria la nostra pena arribar a tenir estat per caure en un nacionalisme primitiu, d'aquestes característiques.

I si, encara, hi ha alguna petita recança pel que fa a la qüestió nacionalista, ve donada pel fet que existeix una selecció oficial de futbol, però també existeixen seleccions oficioses (com ara el Real Madrid o el Barça). I, enguany, es produeix una clara disjuntiva entre ambdues: mentre la selecció espanyola oficiosa no aporta gairebé ningú a l'oficial (pens que només hi ha un parell estricte de jugadors del Real Madrid a la selecció espanyola de futbol), la selecció catalana oficiosa n'hi aporta més de la meitat. De manera que els madridistes han d'anar per en Piqué, en Xavi o en Busquets, contra personatges tan estimats com en Cristiano (ara "habla cristiano" deu voler dir "parla portuguès").

Però la seua pena és ínfima si la comparam amb la nostra, puix sabem que podríem guanyar una copa del món de seleccions nacionals i ens hem de conformar amb un partit o dos de costellada cada any. Tal i com estan les coses, sembla, al cap i a la fi, que per canviar-ho només hi ha una recepta. I no admet rèpliques.