L'escriptor Jaume Pomar va guanyar el premi Ciutat de Palma de poesia amb un llibre titulat Tota la ira dels justos. D'això ja fa tants d'anys que començam a estar empegueïts de parlar-ne. La ira tenia un gran prestigi a l'Antic Testament -i en la literatura revolucionària, que Jaume Pomar consumia mesclada amb whisky: la fórmula de la gauche divine. La ira del poeta era la força que volia, amb la poesia, transferir a les persones enmig d'aquell desastre de la dictadura. Però ara no es tracta de destorbar la magnífica convalescència de l'amic, que es recupera satisfactòriament d'un mal tràngol. Servidor pretenia esbossar alguns apunts sobre un aspecte de la ira, aquesta força de la naturalesa sobre la qual parlava fa un parell de dies Raymond Novaco a la contraportada de La Vanguardia.
Raymond Novaco és catedràtic de Psicologia i Conducta social a la Universitat de Califòrnia. Durant la lectura d'aquesta entrevista, magnífica com totes les que apareixen en aquesta secció del diari català, anava emergint des de l'inconscient una música que maldava per definir-se i obrir la via de cap a una determinada aplicació del que llegia. Per exemple (traduesc): "La ira és un problema quan és massa freqüent, intensa, ràpida, duradora...". La música m'anava insinuant que traslladàs aquestes paraules al camp de la política, però el seu suggeriment era encara feble i esborradís. "El control de la ira resideix en la reflexió", diu un poc més endavant. "Si tenim la pressió alta o tensió muscular, som propensos a un atac d'ira". Però la música acabà de denifir el seu paper i a mostrar les seves intencions en tornar sobre unes paraules de Raymond Novaco: "De vegades les persones no es comuniquen fins que apareix la ira".
Se'm definí així la via vers la qual aquella música volia adreçar-me: la manera habitual de comunicar-se del PP quan no té el poder és la ira. No es comuniquen fins que apareix la ira, però la ira ja se'ls ha fet omnipresent, ja és causa i efecte de la seva visió del món governat per uns altres. Per això és que ininterrompudament es comuniquen, perquè la ira els és una font inexhaurible -inexhaurible i contaminada.
Sembla que els podria donar una renda electoral substanciosa, perquè cada dia hi ha més gent que, més enllà del sí rotund o del no dràstic -irat-, no té eines ni manera d'examinar la realitat. A poca gent li faria por un govern de dreta asserenada i oberta, però el que tenim aquí és una dreta ferotgement irada, que només es comunica mitjançant la ira. Raymond Novaco ens dóna la recepta: "Amor i gentilesa són bons antídots contra la ira". Ha treballat amb població reclusa i amb veterans de guerra, però no amb els irats dirigents del PP.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Quin fàstic! diuen que sa unió fa sa força i es problema està que no mos acabam d'unir aquells que mos hem d'unir. També diuen que "divideix i venceràs"
Amor i gentilesa? On en venen, d'això? L'ira sembla que es regala. Gent irascible o irada n'hi ha a rompre, i sovint són els que acaben comandant la gent pacífica. I no sembla que la cosa tengui remei!