Di Pietro

Més tard, en plena efervescència judicial contra la corrupció, el secretari general del Partit Socialista, Bettino Craxi, acabà fugint a Hamamet (Tunísia). Ja famosíssim, Di Pietro deixà la toga i entrà en la política. Formà part dels governs de Proddi, però no pogué evitar la imparable victòria de Berlusconi, una dreta molt més dura i surrealista que aquella Democràcia Cristiana que tants d'imputats va patir per l'acció de Di Pietro i d'altres jutges.

Indro Montanelli, el més conegut periodista italià, ha escrit fa poc, en analitzar aquella època de la Mani Pulite: "El problema de destruir una cultura política, per molt imperfecta que sigui, és que l'alternativa sigui encara pitjor". I l'alternativa a Itàlia ha estat un neopopulisme demagògic amb tics que s'assemblen al neofeixisme. Di Pietro també ha estat perseguit. En els anys noranta, fou acusat d'abús de poder i de corrupció. Fa poc temps que encapçalava un petit partit que establí bones relacions amb la UPyD de Rosa Díez.

La lluita contra la corrupció és fonamental, essencial en tot sistema democràtic. El problema és quan l'escàndol s'escampa i s'escampa sense fre. Al final, apareix un salvador, un Força Itàlia, capaç de riure's del sant i de la bolla. És bo que es depurin resposabilitats del PP pels desastres de l'etapa Matas. Però què tindrem en el futur? Una dretanització imparable? Un menyspreu a la nostra cultura? Un enduriment polític que acabi en intolerància i odi?