Llançar coets

La mateixa tarda del partit, Laporta passava les darreres hores com a president del Barça i anunciava el seu futur. Un anunci que provocà una allau de crítiques per part dels seus amics orgànics del futbol. Tot, perquè l'empresariat futbolístic hispànic no acaba de comprendre que el president d'un club que té seguidors per tot el món es manifesti independentista i s'allunyi dels convencionalismes carpetovetònics. Des de Mallorca arribava el ressò de la compra del club i també s'especulava, en veu baixa, sobre la identitat d'aquests inversors catalans interessats pel negoci del Mallorca. Tampoc la cosa no era per llançar coets.

La tertúlia, des de la perspectiva del Principat, s'inclinava per l'imaginari polític del Barça i les seves potencialitats, en contrast amb la simbologia estrictament mercantil del Reial Mallorca. Per més que tothom coneixia la intervenció assenyada i compromesa de Llorenç Serra Ferrer, i manifestaven el seu apreci per Serra Ferrer, considerat un gran barcelonista i un professional curtit a can Barça. Tanmateix, allò que hom percep i sent de forma automàtica és la química política que transmet la ciutadania catalana, malgrat les seves desafeccions i les seves crisis identitàries. El malestar, allà, també és evident, però els ciutadans vénen d'una llarga trajectòria de lluita i de compromís. Segurament de forma inconscient han interioritzat els esculls que han de superar i coneixen els detalls de les dificultats que impedeixen avançar políticament, sobretot.

Aquests dies Barcelona té un atractiu especial, amb la descàrrega de l'estiu, el calor, els turistes, les rierades de gent que cerquen racons màgics, ofertes culturals i artístiques, espais que parlin d'aquelles coses i d'aquell esperit que se continua cultivant en cada racó culte i en cada ateneu. En aquests centres, però també en família i amb els amics, els tertulians raonaven, amb vehemència, sobre l'Estatut i t'adonaves que d'això, d'estatuts, n'hi ha de diverses castes i, sobretot, que hi ha tradicions estatutàries que formen part de la identitat. Te n'adones, sobretot, que Catalunya és una nació amb estatut i que Balears és un no se sap què amb un estatut, sense ser més que allò que l'administració de l'Estat ha volgut que fóssim.

I la gran majoria dels illencs donen la sensació que es conformen. I Catalunya no es conforma. I a Balears hi ha una minoria que tampoc no es conforma. Individus i col·lectius que estimen Catalunya, que saben que tard o d'hora es repartirà el pastís. Des d'aquesta perspectiva, com manifestà Pere Capellà, "estim Catalunya / perquè té un passat/ de lluita incansable / per la llibertat".