"Matar un rossinyol és un pecat, solia repetir Atticus Finch als seus fills. El rossinyol no fa cap mal i, en canvi, ens fa molt goig amb el seu cant. I no era poca cosa la que sabia Atticus Finch, però es sentia incapaç d'educar ell tot sol els seus infants, orfes de mare. Scout, a qui coneixia tamb e per Jean Louise, i el seu germà major, Jem, es proposaren de penetrar en aquell mister que envoltava la casa dels veinats, on vivia el llegendari Boo Radley, que mai no es deixava veure.
I quan Atticus assumí la defensa d'un pobre negre en una causa criminal, els dos nens haguerende descobrir per si mateixos el que era el món on vivien: un poblet del sud dels Estats Units en el tercer deceni del segle". Heus aquí l'argument d'una de les novel.les més arrodonides dels Estats Units quan començava la dècada dels 60, en aquesta data, publicada originalment sota el títol "To Kill a Mockingbird", és a dir, "Matar un rossinyol". Harper Lee, l'autora, nasqué en el poblet de Monroeville (Alabama) i des de la seva infantesa es va familiaritzar amb les lleis i els seus problemes; filla d'advocat, estudià també lleis a la Universitat d'Alabama.
Visqué ja de molt major a Nova York però mai no deixà de ser una dona del sud en el més complet sentit de la paraula. La novel"la que comentam guanyà el prestigiós premi Pulitzer. La crítica del seu relat és sempre més que vigent: "A qualsevol poblet hi ha famílies com els Ewell. Qualsevulla que sia la fluctuació econòmica del país, la seva situació no era alterada: vivien sobre l'esquena de la societat tant en una àpoca de prosperitat com en una altra de crisi. Cap mestre aconseguia que la seva nombrosa munió d'infants anàs a escola; cap metge de la sanitat pública els podia alliberar dels seus congènits defectes i dels mals propis del seu ambient immund. Els Ewell de Maycomb vivien rere les estables del poble, en el que havia estat una cabana de negres, les quals parets de taulons es completaven amb planxes de metall acanalades, i el qual sostre es componia d'envassos de llauna aplanats a martellades.
Les finestres no eren altra cosa que forats en els murs. Els Ewell escorcollaven el munt d'escombraries diariament i amb molta cura, i el producte dels seus esforços contribuia a prestar al trast que envoltava la barraca l'aspecte del lloc de divertiment d'alguna criatura poc normal. Allà hi havia les restes d'un prehistòric automàbil muntats sobre totxos, el rebutjat seient d'un dentista i una antiga nevera, a més d'altres objectes menys remarcables: sabates velles, aparells de ràdio destrossats i marcs per a pintures.
Tanmateix, un racó del lloc tenia perplex el vecindari. Dins una renglera contra la tanca s'hi alçaven sis clivellats recipients d'esmalt on hi creixien enlluernadors clavell rojos, tractats amb tanta cura com si fossin de la senyora Maudie Atkinson, encara que la gent sabia molt bé que pertanyen a Mayella Ewell. Per altra banda ningú podia afirmar amb certesa quants nens vivien en aquell indret. Sis, segons alguns; nou, segons altres; puix que eren ben diverses les cares brutes que guaitaven per les finestres quan algú passava per allà".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.