Escenificació

MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Som n'Aurora Picornell, sastressa, amistançada amb n'Heribert Quiñones... Ah, no...! Això no ho dic perquè no és cert. Si el senyor rector m'escolta...! Jo som dona Maria Antònia Salvà, Filla de Maria... Ja vos podeu imaginar que no ho diré, jo, que he viscut amistançada. Bé, ho tornaré a provar. Som n'Aurora Picornell, obrera, filla d'obrers i comunista. Sang Preciosa de Crist...! Totes les comunistes duien calçons i fumaven com els homes. No en vull saber res, d'aquestes perdudes...! Si fins i tot una nit vaig somiar que m'empaitava en Pep dels Mostatxos. Volia una pularda, i em deia Maria Antonieta vine aquí i et menjaré amb patates. Ai, senyor rector, i jo vaig córrer i vaig córrer, fins que vaig travelar i ja em teniu de grapes, cap baix, cul alt, i faldetes enlaire, ben estufades, de manera que vaig quedar plantada a terra a l'inrevés, com una colflori tan massissa que bastava per a fer sopes a tot un regiment. Bé, on érem...? Som n'Aurora Picornell , i un escamot de feixistes em va assassinar en el cementiri de Porreres... Ai, ai, ai, ai, ai...! Si els feixistes eren aquells joves tan curros que les mares se'ls rifaven per gendres...! Pensa tu, que els soldats d'en Franco matassin gent...! I si en mataren alguns és perquè en devien haver fet de grosses...! Ah, no! Si arriben a guanyar els rojos ben segur que m'haurien pres els estalvis de la Caixa. Jo som d'en Franco. No en faltaria d'altra! Farineta bruna/ oli sense sal.../ Visca el General/ de l'Espanya una!

LLORENÇ RIBER

Jo som en Jeroni Alomar Poquet, clergue, aficionat a la caça... No puc identificar-m'hi. De cap manera. Em senten els d'Acció Espanyola, i no m'encarreguen més articles ni que sigui a preu de patató. Si era un arpellot, n'Alomar. Res a veure amb mi. Res! N'Alomar manejava l'escopeta com un missatge. I la meva escopeta ha estat la ploma. A més a més, jo mai hauria disparat contra conills o llebres, perquè ja em direu quina necessitat tenia d'abastir el rebost si sempre trobava taula parada a ca un senyor o l'altre. Jo disparava contra els enemics d'Espanya i de la propietat, ben igual que la Guàrdia Civil. Ja em direu què tinc a veure amb aquest errat de comptes d'Alomar. Però, vejam, si vos hi entestau, miraré de fer el paper que m'heu encomanat, perquè el món de la política fa tantes voltes que avui som don Lorenzo Riber i demà ben igual he de tornar a ésser en Roc Guinart, el roget que escrivia en El Sol i que tenia tan preocupat el bisbe Miralles. Vejam: jo som mossèn Jeroni Alomar Poquet i l'autoritat militar em va acusar de facilitar la fugida de Mallorca d'una pila de rojos reclamats per la justícia... Ca, barret! Aquest guió sembla escrit pel Mascle Ros. Ara entenc el crim monstruós d'en Poquet! Envia amb barca aquests facinerosos a Maó. I de Maó a Barcelona és un bot. I tan aviat com són a Barcelona, cametes me valguen a can Riber a fotre-li totes les botelles de perfum, que són del més car. I en Ventura Gasol, que presumia tant de protegir el clero, no me'n va guardar ni una...! Ho vaig escriure a l'Arriba i ara ho repetesc: Barcelona tiene nombre de blasfemia. I d'en Poquet no en vull saber res. Berenava a la garriga, de manera que sempre portava la sotana tacada d'oli. I això, no és cristià ni espanyol.

JOAN ESTELRICH

Jo som n'Emili Darder, metge i batlle de Palma... Quin disbarat, matar en Darder! Era un bon home, encara que sovint errava el tret. Jo afinava molt més. A posta vaig fer carrera. De fill de mon pare, a fer feina per a en March; d'en March per a en Cambó; d'en Cambó per a en Franco. Quin repòquer! Però jo estimava el país tant o més que en Darder. Les coses bones que he fet, jo, pel país...! I en Franco, que ho sabia, mai no em va llevar l'ull de sobre, tot i que vaig propalar per França que la República havia assassinat més de desset mil capellans i altres exageracions. Si la beateta d'en Claudel va escriure aquella cursileria de Aux martyrs de la foi perquè li vaig encalentir el cap...! Tanmateix, en Franco preferia que begués whisky a París a tenir-me a prop. I tot, per catalanista. De manera que puc dir ben alt que vaig ésser un represaliat com en Darder. Ara diré la seva biografia: Jo som n'Emili Darder, vaig propiciar l'apropament de Mallorca a Catalunya, terres germanes... Sí senyor, pensam igual. L'única diferència entre ell i jo és que Darder va morir per les seves idees i a mi, les idees, m'ajudaren a prosperar. Qui vol prosperar ha d'ésser dels que guanyen. Jo vaig saber fer un ca meva i en Darder, en canvi, va ésser una mica caparrí. No escapçava les cartes, però com si ho fes. En canvi, tocant a l'amor a la llengua i al país, érem iguals.

MIQUEL FORTEZA

Jo som Lluís Montero, obrer de la construcció i comunista. Bé, segur que era un bon home, aquest Montero, però que puc identificar-me amb la seva biografia sense alçar la veu...? Prosseguesc: M'assassinaren en el Castell de Bellver... No, no, no: jo no dic això, que ben igual el cap d'Obres Públiques s'enfada i em deixa sense torrons per Nadal. Però mai he estat d'en Franco com tampoc no vaig manifestar-me mai el Primer de Maig. Esborrau l'enregistrament, què mai no se sap què pot passar en el futur, i ara mateix vaig a sincerar-me amb el rector de Santa Eulàlia...

LLORENÇ VILLALONGA

Jo som en Sebastià Sureda, foraviler i socialista. M'assassinaren en el cementiri de Palma... Idò que no hagués passat per allà quan disparaven. O era sindicalista, potser...? El món progressa a partir de la submissió de les masses. Ho va dir Hitler. I la història assenyalarà Hitler i Mussolini com els dos líders de la seva època amb més visió de futur. Sebastià Sureda...? Potser el càstig va ésser excessiu. Però els pagesos, a fer garbes. Les masses no han d'excedir-se.

ROSSELLÓ-PÒRCEL

Jo som Bartomeu Rosselló-Pòrcel i em represento a mi mateix. Vaig morir tuberculós, amb la roba de milicià als peus del llit. En vida vaig donar la cara per allò que estimava, la qual cosa suposava una obscenitat. Prefereixo callar: El cul del meu cavall/ només veureu de mi...! Era obscena la meva franquesa, perquè la franquesa molesta més que el so de les vuvuzeles. Manuel Sanchis Guarner subratlla que a les tertúlies literàries de postguerra ni m'anomenaven... Cal recordar-ho. Tatarà, tararà, tararí/ amor, he de partir...!