Ciutat és un llibre

Anam a dinar, molts de dijous, tres elements ciutadans per restaurants de Palma, cada pic diferents. És un procés de coneixement urbà a través de la cuina. Obviam els restaurants cars i cercam els de barriada o els del barri antic que tenguin algun detall significatiu, no forçosament del seu menú. Un altre dia parlaré amb més deteniment d'una guia de restaurants barats de Palma que vaig confegint. Aquest dijous passat el tema anava de les transformacions d'alguns establiments que formaven part de la història urbana, reconvertits en bars o restaurants. Can Ribes o Ca la Seu ara ho són. S'han transformat. Una antiga botiga de robes, amb aquelles peces de tela que les senyores feien treure als dependents a defora per veure millor el seu color, Can Ribes, al pas d'en Quint, ara és un Capuccino. Ca la Seu, la botiga més antiga de Palma, oberta feia cinc-cents anys sense interrupció, havia arribat fins a ara mateix, era un somni entrar-hi, catifes, senalles, espardenyes, vímets... tot penjat, una cosa damunt l'altra, quan els seus antics propietaris, la família Montserrat, se'n cuidaven. Després d'una època curta com a botiga més modernitzada, ara s'ha convertit en un establiment de menjar i beure. Una botiga de robes i una esparteria, dos negocis que no donaven, no eren rendibles vull dir, amb el canvi dels temps s'han reobert, però deixant com a motius de la seva decoració restes del seu antic quefer, ara només com a element decoratiu. Si hi entren a beure un cafè, hi veuran peces de roba o senalletes penjades, volent recordar els nous clients que abans, allò, aquell espai es dedicava a una altra cosa. La discussió entre els comensals dels dijous es mou entre un "està bé", un "millor així" i un "que tanquin de tot; no puc suportar aquesta memòria malaltissa, aquest enyorament cursi!" No ens posam d'acord.

Més amunt he esmentat el pas d'en Quint. Aquest pas és un dels carrers, carrerons i costes que connecten la Palma alta, la que va néixer damunt el penya-segat on ara hi ha la Seu i l'Almudaina, i la Palma baixa, la frontera de la qual era el llit del torrent de la Riera, desviat el segle XVII, després de recurrents inundacions i malifetes, ara ocupat per la Rambla i el Born. El carrer dels Oms, la costa de la Pols, la costa del Teatre, la costa de Can Berga, la de Can Santacília, la de Can Poderós, la de Can Pisà, el carrer del Conquistador, el carrer de la Boneteria o costa del "Duro", la costa de la Seu... molts d'ells, a més de costeruts, serpentejants. Una d'aquestes és la costa d'en Brossa, que es bifurca amb el pas d'en Quint i mena de la plaça de Cort fins al començament del Born i la plaça del Mercat. Aquí, una experiència única, meravellosa i petita -i ho dic perquè els ciutadans l'hem experimentada per primera vegada quan érem nins- és la de les seves escalonades. Els escalons són massa baixos i massa amples, de tal manera que per baixar-los d'un en un, s'han de fer les passes massa curtes i per fer-los de dos en dos, s'han de fer massa llargues. El resultat és que es van baixant com arrossegant els peus o fent passetes ridículament curtes o excessivament llargues, com en un pas de ball. Tal vegada no em sàpiga explicar correctament, però els qui són ciutadans i han baixat aquests escalons de la mà dels seus pares o ara mateix, si un frissa, passen a formar part inesborrable de la memòria personal de Ciutat. No exager gens ni mica. Si vostè és de Ciutat i no sap de què li parl, no és, en bon grau, un complet ciutadà de Palma.

Ara els autobusos de Palma xerren. Amb una veu metàl·lica, com d'aparell telefònic, anuncien les properes aturades del bus. Així i tot, sembla una veu humana la que ha llegit el text, en espanyol i català. Però, ai las, tot té els seus defectes, menuts i casolans si tant volen. Els posaré dos exemples. Diu la veu: "Pròxima parada Av. Alemanya" i pronuncia Av, no diu Avinguda, diu Av, tal com sona. El paper ho devia dir i si era una màquina, no anava més enllà. Però resulta que la màquina, més persona que altra cosa, pronuncia la lletra r de forma peculiar, diu "pagada", no diu bé parada, sinó que fa la r com una g, rara. Com un defecte de pronúncia. Això converteix la màquina parlant amb una eina més propera, humana, si ho és, i sinó, també.

Passeig per damunt la Murada mentre les barques del bou entren a port fent una llarga teringa per amarrar i descarregar el peix. Elies Torres explicava les seves intervencions a les murades renaixentistes de Palma que no foren enderrocades, les que van de l'hort del Rei fins al baluard del Príncep. Segons ell, Antoni Gaudí quan treballava a la Seu, quedà admirat per les enormes tapareres que creixien, i creixen encara, dins les encletxes dels maressos, penjant les més llargarudes del palau Episcopal, s'hi referia com "les barbes verdes del Bisbe".

Deia Víctor Hugo: "La ciutat és un llibre". I Albert Camus pensava que "l'amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret". Les dues cites són certes, passam els fulls urbans del nostre llibre a mesura que envellim i coneixem, més i més, la ciutat en què vivim. L'estimam d'una forma personal, única, i, per tant, secreta.