Dels canvis que s'han detectat en el discurs de Rodríguez Zapatero sobre alguns aspectes de la reforma laboral, dir-ne evolució seria una generosa inexactitud. Tampoc, és clar, no és una revolució, tal com fins ara l'havíem entesa, ni una revolta. El concepte de transvestisme ens permetria alguna aproximació plausible a aquesta metamorfosi descontrolada. En fi, la democràcia a Espanya ha donat alguns exemples de transvestisme que constitueixen casos realment exemplars per als col·leccionistes de rareses vinculades a les idees, als principis, als ideals i tota la pesca.
Rodríguez Zapatero ha aconseguit que, ni amb la millor voluntat, sigui veritablement difícil prendre'l seriosament. I sap greu, perquè al llarg dels seus mandats ha fet algunes coses que el pintaven com un home coratjós, intrèpid i de paraula. Precisament per aquí és per on se li ha buidat el cabal de crèdit polític que havia acumulat: pel coratge i la intrepidesa, esdevinguts incertesa i fluixedat; i per la paraula, que fou d'or quan va tornar els soldats espanyols de l'Iraq, i que ara no val ni una grapada de pols.
La seguretat que Rodríguez Zapatero havia donat, reiterat i confirmat tantes vegades sobre la seva actitud respecte de les condicions de l'abaratiment de l'acomiadament dels treballadors; i la des lleialtat amb la seva pròpia paraula, marquen la fi d'un somni: la possibilitat que les classes treballadores poguessin confiar en un partit polític dit PSOE. Per què hi confiaven? Perquè la gent necessita confiar en algú, però les reformes del primer PSOE de Felipe González ja haurien donat als treballadors motius a bastament per malpensar d'aquestes sigles. Recuperada la fe, hom torna a confiar-hi, fins que Rodríguez Zapatero du a la major expressió de la vilesa humana el valor de la paraula en política.
El president espanyol ha llançat les classes treballadores a la intempèrie, a la inseguretat, a la por. I, en lloc de fer-ho obertament i donant la cara, cerca subterfugis i coartades indecents: no d'altra manera en podem dir d'aquesta condició que la reforma laboral imposa a les empreses per poder acomiadar treballadors amb una indemnització més que esquifida: la condició seria que l'empresa tengui pèrdues.
No és menester ser un comptable expert en embulls per saber com n'és, de fàcil, per a moltes empreses, demostrar pèrdues. Aquesta condició revela, no la mala consciència dels governants, sinó la seva incapacitat per elaborar coartades versemblants. I quan es perd el crèdit de la paraula, la versemblança és l'últim refugi -provisional. A Rodríguez Zapatero no li queda ni aquella habilitat per dir les coses de manera que se li endolceixin les paraules en sortir de la boca. Ha faltat massa a la seva paraula, però aquesta vegada ho ha fet jugant amb la vida de les persones més desprotegides del sistema. I és que els socialistes, quan troben el gust a sopar amb banquers, veuen el món d'una altra manera.•
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Amb bona mar, tothom és bon mariner, diu un vell refrany. La situació actual, governada per mals mariners, no és evolució ni revolució, sinó involució. I l'única cosa que pot fer que es redreci el rumb, és que la mar es calmi una mica, ja que no podem confiar en la perícia dels pilots. Preguem , per tant, perquè el temporal no duri massa.
La crisi la pagam les classes treballadores, això ha estat així de sempre. Tot i així encara confiam en el capitalisme, en el capital humà, en la competitivitat...a les escoles feim exàmens, excloem els lents, castigam als massa espavilats...i els deixam al seu lloc dins el sistema des de petits. En gran mesura també en som culpables d'empenyer aquesta roda. No crec que la reforma sigui un plat de gust del govern...més que res perquè vé de molt amunt aquesta reforma, i és de caire molt dèspota, però al final hem de complir amb Europa...idò...ja som europeus...