Converses superades

No sols la pell, el cos, les hormones, la mentalitat, les il·lusions canvien amb el pas dels anys. També canvien les converses. Una amiga meva, na Maria, de quaranta-sis anys ben complerts, em feia aquesta reflexió l'altre dia.
- No suport les amigues de la meva germana petita i molt manco la meva germana petita.
- I això? Si sempre ha estat la teva preferida...
- Ja ho sé, però és que només parla d'infants, de cortines i de les receptes de cuina que farà al seu home... Futur exhome, per cert.
- Què dius, si se la veu ben enamorada...
- Sí, però acabarà com nosaltres, i si no, temps al temps...
- Hala vés... Quants d'anys té?
- Trenta-dos.
- T'he de recordar que tu a la seva edat també parlaves de fills a les totes? Quina memòria de curta durada...
- Ja ho sé, però ara que els nins han crescut, els meu homes han volat i ja tenc clar que no tornaré a parir mai més, em crispa molt sentir- la. Una dona com ella, amb dues carreres, té com a única quimera la decoració de casa seva i les pardalades dels infants -que són com en Chuqui i com la novia de Chuqui, per cert-. No existeix la filosofia, la psicologia, l'antropologia...?
- Sí, i la pardaleria també. Et veig un poc ressentida amb la vida.
- Nooo, però veig que és una fase superada. Als vint anys parlàvem d'homes, als trenta parlàvem de nins i als quaranta...
- Tornam a parlar d'homes?
- Sí, però per dir que ja no ens agraden. O que sols ens agraden aquells que no podem tenir. O els que callen o els que... Bé, és igual. Estic tranquil·la ara, madura, estupenda... quina llàstima que el cos no acabi d'acompanyar. Una joveneta prega per sortir d'aquest embolcall una mica usat...
- És el cap que hem de tenir dur i estirat sense cap arruga, i el cor també. El cos ha de donar mostres que ha viscut, perquè cada arruga que té la nostra cara és un galó concedit al mèrit, al bon comportament i a la capacitat d'estimar, les passions aconseguides, les vivències frustrades...
- Ei, baixa, filòsofa, que m'he de desfogar. Escolta'm. Començ a comprendre les nostres amigues fadrines. Et recordes dels badalls que feien na Pilar, na Raquel o na Cati quan contàvem els rotets, les paraules o els dibuixos que feien els nostres infants?
- Sí, i em sabia un bon greu. Així que tu no badallis davant la teva germana quan parli dels fills i recorda que són carn de la teva carn i que tu feies també la guitza amb les anècdotes del teu petit Pere.

En realitat, és per de més. Ens agrada la vida que vivim, no la que ens conten, sobretot quan ja hem cremat una etapa. És cert que he observat que, almanco a les "joves" de la meva generació, les converses varien en funció de l'edat. Als trenta somniàvem a desenvolupar una carrera; als trenta, a formar una família i tenir infants. En tenir-los, a gaudir-los i demostrar que els nostres eren bons, estudiosos, guapos i, sobretot, els més intel·ligents...

Però, i ara? Ens recuperam com a dones, com a treballadores, com a persones que saben que és imprescindible tenir una bona parcel·la delimitada sols amb una mateixa. I tal vegada més silencioses, perquè allò que ja sabem no serà necessari compartir-ho amb tothom, o tal vegada intentant callar allò que sempre estam temptades de replicar: "Això també m'ha passat". I parlant de passat, deu ser també que ja començam a tenir tant de passat com de futur... I això frega la pedanteria, si no anam alerta... Així que tanta sort que no tenc una germana petita que em parla dels seus infants, perquè tal vegada no podria suportar en aquests moments haver d'escoltar les seves experiències. Les meves amigues i jo coincidim en un pensament: ha ressorgit una nova dona, que sap viure en present i gaudeix de cada instant, de l'avui, tot i que hi ha estones en què podem enyorar un tipus concret de nins: els infants adults que són els homes, que ens poden fer qualque estona una
meravellosa companyia.

PD: Companyia és una paraula que s'utilitza quan les hormones comencen a baixar. Fa vint anys, allò darrer que hagués demanat a un home hauria estat companyia. Però ens hem d'adaptar al temps i recordar el consell de la padrina: com a home, cerca sempre un bon conversador, perquè al final de la vida serà l'únic que tendràs.