Després de Flandes

Carod va equivocar-se quan va consultar la bolla de vidre i va anunciar la independència de Catalunya per al 2014. L'any 2014 és a tocar, i la independència no. Vull dir que Catalunya no va camí d'aconseguir-la a curt termini, Flandes sí. Aleshores, va veure, Carod, a través del cristall, onejar la bandera flamenca, que és un drap groc amb una mena de drac de Sant Jordi i la va confondre amb la pròpia? Probablement. A posta va treure pit i ens va convidar a somniar.

Pepe Mantilla, en saber l'error, haurà respirat tranquil, perquè ja es veia en la tessitura d'haver d'escollir entre dues pàtries i, encara que hauria triat Catalunya per davant d'Espanya, neguiteja el fet d'haver d'anteposar els interessos de la butxaca als desitjos del cor. Ben segur que l'exemple de Flandes haurà esperonat les entitats cíviques que, a casa nostra, fan camí cap a l'independentisme. Ja va ocórrer amb la independència de Kosovo. Ha arribat l'hora, vaticinaven els més optimistes.

Ara ens toca a nosaltres... Certament ja hem vist passar molts de trens i no n'hem agafat cap. Així i tot, és innegable que la consciència nacional creix dia a dia. Les consultes sobiranistes a Catalunya en són una prova ben evident. Com també ho és la manifestació de cinquanta mil persones, de divendres passat a Barcelona, encara que els observadors del batlle Hereu únicament en veren cinc mil.

El darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, en una entrevista, dilluns passat, en el Canal 33, no va dubtar a afirmar que la sortida més lògica al deteriorament de les relacions entre Catalunya i Espanya, és la independència. S'hauria manifestat amb la mateixa rotunditat tres o quatre anys enrere? Qui sap. Potser sí, potser no. En tot cas, ara no ha tingut inconvenient a parlar clar. Tanmateix, l'hora de Catalunya o dels catalans és incerta. El NV-A és un partit jove, va ésser fundat fa nou anys.

I en tan poc temps ha crescut a bastament com per fer-se amb el control de les urnes i plantejar, a les altres forces polítiques belgues, la creació d'un àmbit federal com a pas previ a la divisió no traumàtica de l'estat. En els Països Catalans cap partit parla aquest llenguatge. A Catalunya l'independentisme creix al carrer, i sembla que ERC s'enfonsarà a les urnes. És normal? No. Cosa hi ha aquí que no funciona. Per afegitó, amb tants d'anys que portem parlant o sentint parlar de sobiranisme, encara no s'ha enllestit un projecte unitari de país ni se'n veuen traces. I hi ha massa preguntes que s'obvien.

Fem consultes sobiranistes a Catalunya o consultem els catalans, que som tots els ciutadans i ciutadanes de les terres de parla catalana...? De quin sobiranisme parlem si els que el prediquen entenen el país en funció de la distribució administrativa que n'ha fet Espanya? Concretament a Mallorca, si arriba a quallar la possibilitat de fer una consulta popular com propugna la plataforma Avançam, què dirà la papereta? Ni els dos PSM (el de Mallorca i el de Menorca) ni UM ni Entesa han explicat clarament quin és el seu país, sinó que s'han limitat a fer país des de la parcel·la de territori a la qual tenen incidència electoral.

Tot plegat fa que els adéu Espanya que actualment es repeteixen més que mai no inquietin ni Gènova ni Ferraz. Madrid calla. I espera que la Roja faci tantes gestes en el Mundial que el nacionalisme espanyol en surti més reforçat que de la Guerra Civil. Per a més daixonses, la gran esperança de l'Espanya única -la que va de Felip d'Anjou a Belén Esteban- és Xavi, un català. Cas de conduir la selecció a la victòria, ha promès tenyir-se el cabell de vermell i groc. Però únicament en tres franges.