Què pots fer per al teu país

La frase l'hem sentida fins al tedi: No et preguntis què pot fer el teu país per a tu, sinó què pots fer tu per al teu país. Ja ha rodolat tant, que l'hem vista atribuïda a uns quants polítics que no són JF Kennedy, el veritable autor de la frase, o almenys qui la posà en circulació.

Kennedy, amb totes les foscúries que assetgen la seva imatge, continua sent a bona part del món la icona de la reacció esperançada enmig d'una situació encallada en el desànim. La sordidesa que acompanya capítols essencials de la seva vida és recordada intermitentment, però tanmateix sempre sura l'home que va empeltar optimisme al seu país mitjançant un nou estil de fer política. Era molt jove, i la joventut hi ha moments en què, en lloc d'inexperiència, suggereix capacitat de renovació.

Sigui com sigui, ara mateix qui es pregunti què pot fer per a ell el país, obtendrà una resposta més aviat ombrívola. Tal com està el país, per ventura el millor és que no faci res per a nosaltres, no sia cosa que ens inoculi substàncies que ens afebleixin fins a l'anèmia. No, no és un bon moment per demanar res al país, tot i que sempre n'hi ha que, en qualsevol condició i manera, saben omplir-se'n el sarró. No importa donar noms. Però, en fi, parlam de vostè i de mi: el país no té res a oferir-nos, com no sia esforços de resultat insegur.

He dit esforços, i això ja és material de la segona part de la famosa frase: què puc fer jo per al país. Perquè també tenim el nostre coret, sovint ens preguntam, en temps de penúries i de flagel·lacions, quina aportació podríem fer a la millora de les coses. La pregunta té un cert substrat de vanitat, implica que ens consideram a nosaltres mateixos suficientment valuosos per ser útils a la comunitat, quan per ventura l'única manera que tenim d'ajudar és estar quiets i no fer res. No fer nosa, sobretot. No embullar fil i deixar fer els qui saben.

Però per ventura el plantejament parteix d'una premissa falsa: el fet que siguem un país. Som un país? Depèn de com l'imaginem, de quins requisits anem a exigir a la ficció per desembocar en el terreny de les realitats. Quan diríeu que una terra i una gent fan un país?

Segurament hi hauria moltes maneres de respondre la pregunta. Servidor en proposaria una, que té molt a veure amb la frase kennediana: diríem que una terra i una gent es poden dir país quan han bastit unes institucions i, en general, una organització amb capacitat per sumar el treball i els esforços de cada ciutadà per millorar les coses.

És a dir, quan el ciutadà obté resposta en preguntar-se què pot fer per al país.

Ara la qüestió seria una altra: hi ha expectatives de ser, algun dia, un país?