Violència non stop

La violència juvenil a les grans àrees urbanes és el termòmetre més fiable de la salut social de les nostres ciutats. I la febre no atura de pujar, fins al punt que ja no és tan sols indicador de malaltia, sinó una malaltia en ella mateixa. Europa ha esdevingut un gresol de molt distintes formes de violència, o d'organització tribal de la violència, que és l'expressió humana més verament globalitzada. A les raons i les formes de la violència local, s'han anat afegint en el decurs de dos o tres decennis, maneres específiques d'altres societats. El cas segurament més accentuat de violència d'implantació més o menys recent és el de les bandes llatines. Sent, com són, terribles, encara ens podíem considerar afortunats pel fet que les dites maras no havien fet la seva aparició en els escenaris urbans on la violència creix irremissiblement. Ara, el fantasma sinistre d'aquestes organitzacions sura per damunt de l'ambient hostil del cap de setmana en el territori fronterer entre les ciutats de l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà.
La desesperació de la gent ha menat la batlessa de l'Hospitalet a pensar en una mesura sorprenent: barrar la frontera entre els dos municipis, per tal d'impedir que bandes provinents de Cornellà accedeixin a les discoteques de l'Hospitalet. Aquesta acció afectaria el transport urbà, especialment el metro, que es convertiria, així, en un mitjà d'incomunicació.
Naturalment, les mesures d'aquest gruix no les pren ningú si no és en un estat de desesperació. El cap de setmana passat, va caure del cel la gota que va fer vessar el tassó: una brega per motius encara sense determinar al detall, amb deu ferits -un de greu-, detinguts... i, en tot cas, la pau ciutadana arruïnada. Aquí és on ha fet l'aparició una dita Maras 18. Hi ha, per tant, motiu d'alarma, no sé si fins al punt de tancar una ciutat contra els externs de dissabte a la nit: de tota manera, aquesta seria, en tot cas, una campanya pal·liativa, que no serviria de gaire si no s'ataca la situació des dels fonaments.
Però no hi ha cap institució capacitada per -o amb voluntat de- fer front a aquesta casta de problemes. No hi ha policia suficient, per començar. A més, anar a l'arrel del problema remouria qüestions que són, com a poc, incòmodes. Per exemple, seria menester repassar acuradament l'evolució de la violència local des de les seves primeres manifestacions i aïllar les raons per les quals no es va actuar en el problema quan era perfectament abordable. Cal saber què i qui va fallar, qui i per què va fer de no veure cap anomalia i, per tant, fertilitzava així el futur de la violència. És menester que les ciutats, els països en general, tenguem presents els noms dels que han millorat les coses, però també els d'aquells que han permès que s'arribi a la situació actual, en què la integritat física i fins la vida perden valor en àmbits cada dia més extensos.
D'alguns mals que pateix Palma, posem per cas, encara som a temps a posar-los nom i llinatges. Els diaris línia solen preguntar beneitures. Podrien, en canvi, oferir espais de denúncia dels problemes de la gent i d'aquells governants que els deixen créixer fins que es tornen incontrolables.•