Aurrera Egunkaria!

Podria esser ben bé que algú consideràs que no m'és lícit de cap de les maneres dubtar de la justícia dels homes, que hem de pensar i creure i creure i pensar que els jutges són uns éssers superiors imbuïts d'una ciència, imparcialitat i honradesa a prova de tota circumstància, qualsevol amistat, quisvulla consideració. I com que el confessar-me ateu pens que duu implícit el convenciment que la justícia divina és sols una contarella per a ingenus per una banda, i per aprofitats panxes calentes per l'altra, que segons ells el seu cap superior no pot equivocar-se ni equivocar-nos, anava a dir, ja l'hem armada.

Però vaja, avui únicament posaré en tela de judici la corresponent a l'àmbit terrenal i ja hi haurà cabal a bastament, som del parer. Ho venia a comentar perquè, el proper passat dia 12 d'abril, l'Audiència Nacional presidida pel magistrat Javier Gómez Bermúdez, després de set anys (he dit set anys!) d'anar de rota batuda tractant d'esbrinar tots els caires de la veritat, va absoldre de tot càrrec els cinc directius del diari Egunkaria acusats de pertànyer a ETA per mor de les denúncies presentades el seu moment pels inefables "Asociación de Víctimas del Terrorismo" i "Dignidad y Justicia". El passat mes d'abril el President de l'Audiència Nacional va absoldre Joan Maria Torrealdai, president del Consell d'Administració del diari, els consellers Martxelo Otamendi (director durant 10 anys), José Maria Auzmendi y Iñaki Uria, així com també el redactor en cap Xabier Oleaga.

I el jutge don Javier Gómez Bermúdez els absolia clarament, simple i senzilla, perquè no havia aconseguit trobar ni una sola prova de la seva pentinença a ETA, sinó que endemés (de la sentència): "Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas, ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado".

Mentre, els que ho havíem volgut escoltar en viu i en directe del mateix Otamendi, sabíem que l'havien detingut el mencionat any 2003, a la una i mitja de la matinada al seu domicili particular, enmig d'una espectacular mobilització de les forces especials de la Guàrdia Civil, uns moments que, segons ell: "Todo era ETA i todo valía contra ETA", que ni habeas corpus ni les quaranta putes sagrades que dugué el Rei en Jaume, que l'havien humiliat i torturat a la bruta (es pot fer a la neta?) dies i més dies. Que aquestes tortures havien estat denunciades al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, a veure si qualcú encara haurà d'aprendre de ballar el xotis damunt una rajola, cul ben estret.

Que parlant de garanties processals l'home, com si li ha haguessis punyit l'espinada amb una alesna de sabater, contestàs rabent: "Jo els demanaria si és una garantia que, amb un informe de la Guàrdia Civil es tanqui un diari de la nit al matí, deixant 150 treballadors al carrer; si és una prova d'un Estat 'garantista' que un dels ara absolts es passàs un any i mig dins la presó, i un altre, més de vuit mesos; si és 'garantista' que romanguis set anys amb els teus béns bloquejats a l'espera de judici...". Que estava convençut que tot plegat responia a una envestida més contra la seva cultura per part dels centralistes de sempre, que odiaven la llengua que no entenien i no l'entenien solament perquè la consideraven inútil, secundària, supèrflua, prescindible, enemiga... Tota la lletania que, a nosaltres, els ciutadans de parla catalana, sovint també gusten de recordar-nos, refregar-nos pels morros, adesiara.