"No vull parlar de la mort. No. De cap manera. És que no ho veus?
El que m'acabes de dir em despulla de totes les coses amb les quals jo havia estat capaç de desfressar el meu terror vers la mort.
I aquest terror, ara, és troba nu. Vosaltres heu fet el que heu fet i ho podeu fer servir com una defensa. Jo no tenc cap casta de defensa, cap ni una, ni vida, ni fe, ni estructures racionals... Res de res, només terror... Quina experiència tenc en el meu haver?
Cap. Només la meva col·lecció de bastons. I ara? Quina experiència em resta? La mort, només la mort. No puc pensar en altra cosa.

I ho he de pensar amb terror, perquè sé massa bé que totes le teories filosòfiques, totes les satisfaccions de viure i tota creença religiosa són falses, tot mentida per tal de fer fugir el gran pànic de l'extinció... I què em proposes? Adquirir una fe religiosa com aquell que es compra un parell de mitjons? No ho puc fer així. Donaria qualsevol cosa per recobrar la meva fe. Seria molt confortable tenir-la. Però, dissortadament, les religions em fan riure. No comprens que no són més que desfresses de l'instint de conservació, maneres de salvaguardar-se del terror de no existir, formes d'engrandir impotentment, mitjançant mentides, aquesta vida que és tan horriblement exigua? No t'adones que tot plegat no és altra cosa que un desordre, una injustícia, un joc de bogeria del cosmos? Si hi ha un Déu que vetlla pel destí dels homes, no pot ser més que un Déu boig.

Quina bogeria més completa la d'haver dotat els homes de consciència per adonar-se aquests del desordre i del terror, però no haver-los dotats de quelcom per vèncer-los? No, Carles, no siguis cec, l'únic ordre aquí és la bogeria, perquè els bojos són els que s'adonen del caos total, de la impossibilitat d'explicar, de raonar, d'aclarir, i com que no hi poden fer res, veuen que l'única manera d'arribar a la veritat és unir-se a la bogeria total. A nosaltres, els que es suposa que tenim seny, l'única cosa que ens resta és el terror...".

Qui així parla és un personatge de la novel·la de José Donoso titulada Coronación i és curiós que en un relat literari pugui aparèixer un text tan extraordinàriament filosòfic. Planteja, com podem observar, el problema del sentit de la vida i de la mort. Un individu de bona família s'enfonsa en la desesperació i la bogeria, tot deixant, rere d'ell, una vida inútil. Es pregunta si hi ha cap veritat que doni sentit a la vida i Donoso sembla dir que no, que no n'existeix cap, encara que podem considerar com a veritat una religió o una filosofia que ens pugui permetre de viure i de superar la por de la mort. És el problema de la veritat, entorn del qual giren el món, la història, la societat... José Donoso (Santiago de Xile, 1924-íd. 1996) és una de les grans figures literàries del Xile modern i un element d'indiscutible qualitat dins la producció de la narrativa hispanoamericana.