D'una persona que té sentit de les coses, deim -o solíem dir- que, quan parla, se l'ha d'escoltar. Des que vaig tenir notícia de la seva existència, he pensat tothora que, a Jordi Pujol, se l'ha d'escoltar, perquè no sol parlar debades. En general, crec que aquesta opinió és compartida per tothom, llevat dels feixistes i per ventura -això no ho sé- de l'extrema esquerra, que coincideix amb l'esquerra extraparlamentària. No sempre podrem estar d'acord amb Jordi Pujol, és clar que no, però sempre podrem treure profit de la seva visió del país, de les coses, del moment. Va ser convidat a parlar a Catalunya Ràdio el 23 d'abril, Sant Jordi, i les agències subratllaren algunes opinions que segurament ja deuen haver arribat a coneixement de tots vostès.
Deu ser la persona que viu el país amb més intensitat i amb més lucidesa. Aquestes característiques el converteixen en un baròmetre que s'ha de consultar, sobretot en moments com l'actual, en què Catalunya viu en plena depressió política per mor de la crisi de l'Estatut -aprovat per les Corts espanyoles després de ser retallat el text que els arribà del Parlament de Catalunya. Hi ha moltes maneres de veure-ho, però una primera lectura ens dóna una manca de respecte -irreversible- del Tribunal Constitucional per la comunitat catalana. Irreversible perquè no té remei, no existeix una manera de resoldre aquesta situació sense deixar ferides que no cicatritzaran en molts decennis -i ja em perdonareu que m'hagi erigit en profeta. Aquest estat de coses és el que ocasiona la reflexió de Jordi Pujol: "Catalunya ha fet una aposta molt clara per tenir el seu reconeixement dintre de l'Estat i contribuir al desenvolupament d'una Espanya moderna i democràtica", però ara "es veu que això no pot ser".
Valdria la pena que la classe política -sobretot l'espanyola i la catalana- prengués nota d'aquest diagnòstic implacable i desolador. Com que cada dia estam tots per les coses de cada dia, necessitam sovint que algú ens parli d'avui amb visió històrica. El que diu Jordi Pujol és d'una gravetat tremenda, ens suggereix un futur extremament problemàtic. Ja sabem que si Catalunya no va bé, no hi va Espanya. Però si les relacions entre Catalunya i Espanya es tensen més encara, ningú no pot dir avui on ens menaria aquest camí.
Jordi Pujol també diu que no tenim per què respectar una institució que no es respecta ella mateixa: i creu que aquest és el cas del Tribunal Constitucional. Però allò que finalment dóna consistència a l'opinió de Pujol és la seva autoexigència i la seva capacitat d'autocrítica: ara és menester que Catalunya "s'enforteixi de cara endins i fer les coses ben fetes, perquè una part de les coses que no han sortit bé ha estat per culpa nostra".
Els expresidents haurien de servir per això, precisament, per nodrir el seu país amb la lucidesa de qui coneix com ningú la rel dels problemes i les causes de la seva deriva. A veure si els nostres expresidents... Perdó, ara no me recorda què anava a dir.
