cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
28°

Les necrològiques (1902)

"La mort no és com s'ha dit la darrera dissort de la vida. En tot cas la que va al davant de la darrera. I és que n'hi ha una altra, després de la mort i aquesta darrera dissort és la d'una mala necrologia. La mort imposa respecte a tothom, llevat dels necròlegs salvatges, espècie de corbs literaris, que van pel món ensumant cadàvers per a satisfer la seva fam de publicitat. Els que escriuen necrològiques, en general, no pensen tant a fer elogi dels mèrits del finat com a fer ostentació dels seus. El que sembla una llàgrima sobre una tomba sol ser només un crit de vanitat. Altres vegades l'homenatge retut a un mort no és més que l'adulació a un viu. I, tanmateix, els necròlegs són de gran utilitat.

Què seria de la fama de tants pocavergonyes morts, si els panegiristes d'ofici no haguessin desfigurat la seva història, per rehabilitar-los al davant de la posteritat? Qualsevol renegat pot morir en opinió de sant per tal que deixi en el seu testament doblers per pagar mitja dotzena de necrològiques. Aquesta comanda testamentària li valdrà més a l'hora del judici dels homes que les trenta misses de Sant Gregori en presència del Jutge infalible. I sabeu per què? Perquè als homes s'enganya però a Déu, no. Les necrologies són, per altra banda, la porta més accessible del Parnàs.

Quasi tots els poetes oportunistes han fet la seva entrada per aquesta porta ombriva. I jo som un de tants. Essent molt jove, sacrificaren, en els voltants de Puerto Cabello, un pobre oficial en una emboscada. Encara que jo no el vaig conèixer viu, el seu cadàver em va commoure i vaig escriure quatre desbarats. Quan em vaig veure en lletres de motlle, em vaig sentir tot ple de vanitat. No em cansava de llegir i rellegir el meu nom al peu d'aquelles ratlles plenes de punts suspensius...".

Aquest text pertany al llibre Ratos perdidos, de l'escriptor veneçolà Francisco de Sales Pérez (parent de la meva muller), que va viure del 1870 al 1930 i que com podem observar, tenia excel·lents qualitats pel que fa a la narrativa i l'humor. L'obra, carregada d'enginyosa sàtira, passa revista a tot un seguit de costums del país i ens parla del venedor ambulant, el pedacer, el batlle de poblet, els polítics, el comissari, l'escola primària, la loteria, la crisi, la casa de penyores, el prestamista, els robatoris,els malfactors, les inundacions, la corrupció... En resum, la realitat vista des de la més sana ironia...". Poc importa que el finat hagi estat fadrí o orfe, i que la seva mort hagi rescatat un poble de les seves malifetes; ha d'entrar en el motlle de les necrològiques, hi càpiga o no hi càpiga. Per això jo no vull criticar les necrologies, sinó les beneitures i impropietats que són escrites sota aquest títol.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.