Hi ha verbs que fan mal just de pronunciar-los, fins i tot sense que hom els relacioni amb el propi cos. Per a la gent de poble de la meva edat, un dels records més angoixants és el gemec sec i, diria, religiós, del porc en ser-li esclafats els testicles per destinar-lo a l'engreixament. Sempre em va semblar un cerimonial de crueltat odiosa, per més que necessària: altrament, hauríem tengut una guarda de verros, sempre més atents a empaitar porcelles i truges que no a acumular carn i greixos, ossos i medul·les en el seu organisme, que els prepararien per a un altre ritus salvatge, la matança, que posà una banda sonora de terror en la nostra infantesa: encara fosca tancada, el porc matancer vessava la sang i la vida en mig d'uns crits espaventosos, terribles, del pitjor malson, riu-te'n, del cine de terror.

Totes les castracions, "necessàries" o no, comporten, en el fons, un penediment innoble, una claudicació induïda per la por de les energies de la naturalesa. La por es manifesta també quan aquestes energies no passen de l'àmbit de la representació, i, així, les més pudibundes intencions han deixat sense òrgans sexuals tota casta de déus grecs i romans, amputació que s'ha volgut amagar davall de la ingènua fulla de parra. Les millors intencions públiques sovint oculten les mentalitats privades més morboses: una fulla de parra pot nodrir més humitats que no uns òrgans sexuals ben airejats.

Eren altres temps: aquestes paraules sempre estan en boca dels que pretenen justificar actuacions injustificables. La pena de mort s'aplicava perquè eren altres temps, però més antic era el manament de no matar que tot bon cristià hauria d'haver observat rigorosament. A més, aquests altres temps sovint reapareixen quan manco t'ho esperaves. Ara mateix, en un districte de Brussel·les, un empleat municipal s'ha dedicat a emascular les estàtues de mascles de l'Escola de Belles Arts, substituint els senyals per un fardell. Pretenia, aquest guardià de la moral pública, evitar un xoc als estudiants de dibuix.

Es tractava, en definitiva, d'amputar un símbol de l'energia procreadora de la cultura. L'acció del funcionari ha provocat una condemna tendrament piadosa. Pobre homenet, tan lluny de l'esperit del seu temps, tan aferrat a altres temps... Però no acaba de ser del tot comprensiva tanta condescendència. L'home de Brussel·les, amb les seves formes barroeres d'aplicar una moral, no està tan lluny de molts grans gestors culturals divins, d'elitistes programadors que confonen frivolitat amb modernitat, de responsables polítics esnobs que castren el discurs que cada comunitat requereix perquè la cultura sigui motor i expressió del progrés de la comunitat, del país en el qual treballen. La fulla de parra esdevé el discurs. Hi ha moltes maneres de sanar la cultura, de privar-la de la seva capacitat procreadora. Algunes d'elles són especialment brillants i enlluernadores, i els seus promotors s'avergonyeixen d'accions com la de l'homenet de Brussel·les. Convendria que algú els digués que són fets de la mateixa pasta: com vostè i un servidor, per cert.