Aquesta darrera setmana dita santa l'he dedicada a pasturar altre pic pels bells indrets del delta de l'Ebre rellentint les passes, a poc a poc i bona lletra. Són indrets que mai no et canses de passejar observant el bell espectacle de l'aigua, de la vida i el territori canviant i fonedís qualque vegada, exuberant i exageradament bell sempre, allà on l'horitzó és més pla que el palmell de la meva mà, i les pletes esterrossades finament esperen que el pagès les abeuri amb abundància, les inundi, els afarti la set anyal del conró que espera llavors d'arròs com el que espera el messies que acaben d'enclavar a la creu, ara fa no-res. És imprescindible que tot recomenci.
Llepant les aigües del riu Ebre al seu pas mandrós per la ciutat de Tortosa, vaig poder veure la primera oronella d'enguany, engospant glopadeta per a reforçar el niu, que la primavera ja és aquí. Era dimecres sant i un solellet tebi ho endolcia tot. Feia no-res que havia enfilat conversa amb la cantinera del bell mig del Mercat Municipal, que ja ens coneixíem d'antic, d'una altra viatge que també hi topàrem per aquells indrets, fa devers vuit o nou anys, i aleshores ja parlàrem d'una manifestació que ells feia ben poc havien fet a Palma amb els lemes "Salvem lo delta", "No al transvasament", quan en Jaume Matas era ministre de Medi Ambient. Amb la senyora de la cantina recordàrem la conversa i els articles que jo vaig dedicar a la seva causa aquells dies, i el poc que estimaven el cony de ministre mallorquí aquell, que "la seva mare pot esser una santa, però ell...", varen ser les paraules més suaus que li dedicaren aquell dia.
Allò que em sorprengué més va esser el que em contà de les greus perspectives actuals sobre el mateix tema del transvasament, que sembla mentida d'un govern socialista que s'hi havia definit clarament en contra, però, em comentà, es van fent trossos de canal, un aquí, l'altre vint quilòmetres més enllà, amb la clara intencionalitat de, un moment donat, empalmar-los a tots i ja tenim els fets consumats.
Em sorprengué moltíssim aquesta informació. Però sí, després, ja de tornada a ca nostra, per Internet he pogut informar-me de manera fefaent i abundant de tot plegat. I de moltes més coses, com per exemple que el cabal del riu Ebre a la seva desembocadura al mar, el 1960 era de 16.842 hm3/any, el 1970 davallà ja a 14.071 hm3/any, el 1980 sols 9.502 hm3/any i el 1990 únicament 8.235 hm3/any, o sigui gairebé un 50% manco a causa dels usos de la conca acumulats any rere any, i de la proliferació de grans embassaments. Conseqüències més destacables: regressió del front deltaic per manca de sediments a bastament i la progressiva salinització riu amunt, amb tot el daltabaix biològic i mediambiental que això pot arribar a significar.
Ja de partida de Tortosa, a una plaça gran que hi ha arran de la estació d'autobusos, hi vaig afinar un cilindre de com a dos metres i mig d'alçada i un metre de diàmetre, que indicava clarament: "Espai d'expressió ciutadana". Hi havia aferrats pasquins de la Creu Roja, alguns altres d'activitats locals puntuals, i a més, amb retolador gruixat vermell i negre, com en els bons temps, unes quantes pintades d'un nostàlgic pujat, que m'entendriren el cosset de la memòria. Deien: "Al obrero pan, al madero 'pum!", i també: "Se ofrece chico para satisfacerte (hi figurava número de telèfon mòbil)", i un altre encara: "Cuando todo está perdido, siempre nos queda molestar". No hi ha temps que no torn, vaig pensar jo, amb els ulls que m'espirejaven.
