"Un francès que nomia Chamfort va dir una vegada, tot i que sabia que anava errat, que la paraula atzar era un atribut de la Providència. Es tracta d'un d'aquests aforismes convenients, que no són més que fal·làcies, encunyades per desacreditar la desagradable però veritable idea que l'atzar juga un paper d'importància -si no decisiu- en els afers humans. Tanmateix, no es tracta d'una expressió del tot imperdonable. Perquè és inevitable que, en determinades ocasions, l'atzar actua amb una mena de desmanyada coherència que bé es pot confondre amb les accions d'una Providència conscient de si mateixa".

No és cap exageració el que diu aquest fragment de la novel·la d'Eric Ambler A coffin for Dimitrios, tant pel que diu sobre l'atzar com pel que comenta sobre els aforismes, que volent ser enginyosos no arriben més enllà d'una pobra fal·làcia. Eric Ambler, anglès, després d'escriure cançons i textos per a revistes teatrals, es dedicà a la publicitat. Però allò només va ser un modus vivendi mentre començava la seva carrera com a escriptor de novel·les de misteri, com la titulada The sark frontier (1936), i el 1940 s'enllistà com a voluntari en l'Exèrcit britànic. A l'acabament de la Segona Guerra Mundial, a la qual va sobreviure, treballà en el cinema però sense abandonar la literatura.

Va escriure guions cinematogràfics, fou productor per a la Rank Organisation i, després, combinà aquesta feina amb la de guionista de televisió. En el relat que comentam, la Màscara de Dimitrios, el dipòsit de cadàvers era un barracot de planxes metàl·liques que, sota l'intens sol turc, més que morgue semblava un forn. "Allà dins bullia el cos de Dimitrios, un lladre que ningú no recordava, l'assassí que mai no havia tingut problemes amb la justícia, el cavaller sense antecedents penals...".

La narrativa de misteri poques vegades és tan aconseguida com en l'obra d'aquest autor, que se sap endinsar en la psicologia dels personatges i retrata amb extraordinari detallisme les passions humanes, les ambicions sense límits, i d'alguna manera l'esperit de Sir Thomas Browne, l'autor d'Hydriotaphia, quan diu que "la iniquitat de l'oblit escampa cegament la seva essència soporífera. Tot jugant amb el record que cada home ha deixat de si mateix. Sense cap tipus de consideració dels mèrits que hagués fet per arribar a la immortalitat... Si no fos per aquesta petjada inesborrable, el primer home hauria estat tan desconegut com el darrer i la llarga vida de Matusalem, la seva única Crònica". En el rerefons de la narració, quan Esmirna era ocupada pels turcs i més de vuit-cents mil grecs havien de retornar al seu país, Eric Ambler ens passeja per aquells trists anys de la història amb un realisme que és sempre d'agrair.