En un article anterior, ja fa molts de mesos, quan el jutge Baltasar Garzón va voler imputar delictes relacionats amb la revolta feixista del 36 i la consegüent dictadura de Franco, vaig avaluar que les possibilitats que se'n sortís eren nul·les. El tap que impedeix perseguir penalment els fets es diu Llei d'Amnistia que, aprovada el 1977 per les Corts, no reconeix cap delicte en fets que s'haguessin produït durant la guerra i la posterior dictadura. Allò que l'autoritat judicial retreu a Garzón no és, idò, tant que investigui sobre la naturalesa d'un fet -que no entra a considerar- sinó que ho faci imputant delictes que són impossibles. El que se li diu és que no correspon a cap jutge canviar lleis, sinó aplicar-les.

D'aquí la imputació que se li fa, perquè suposadament ha actuat sabent que no podia fer-ho. No és la primera vegada que passa quelcom que es podria comparar a això d'ara. Quan perseguí el dictador xilè Augusto Pinochet, sense que l'hagués començat a perseguir la justícia xilena, va incórrer en el mateix error: superar el principi de jurisdicció. El principi, agradi o no, existeix. Únicament se'l deixa sense efecte quan allò que es diu la comunitat internacional -o sigui, l'interès polític internacional dels governs més poderosos- actuen sota suposat mandat -mandat que ells mateixos es donen, clar- de l'ONU. Salvant les diferències, és el mateix que ha passat ara amb la investigació dels crims franquistes: no hi ha jurisdicció legal, no hi ha possibilitat d'imputar res penalment.

Per altra banda, el fet que ara la dreta persegueixi i critiqui Garzón no altera allò substancial. Si la seva equivocació és punible legalment, és indiferent que qui l'hagi denunciat sigui la Falange o el Partit Comunista. Tots dos, per cert, tan legals -i per tant amb dret a perseguir legalment allò que considerin que no és legal- com abominables. Intentar polititzar la justícia és un exercici que agrada tant als nostres polítics que arriben a cansar, per previsibles. Els mateixos que ara converteixen Garzón en una mena d'heroi, fa uns pocs anys li deien de tot manco guapo. Alguns mitjans han recordat el llibre de María Antonia Iglesias La memoria recuperada (2003), en què els socialistes de referència es posen les botes d'atacar Garzón. Per exemple, Manuel Chaves, que ara tant el defensa, deia aleshores en el llibre que "no és trigo limpio" o que, entre d'altres perles, "és mala persona".

La raó? Que després d'anar de número 2 a la llista del PSOE per Madrid a les eleccions generals de 1993, llavors, en no ser nomenat ministre, tornà a la judicatura i es dedicà a perseguir suposats delictes del PSOE. Encara més curiós és observar com alguns nacionalistes defensen Garzón, el jutge de la xarxada preolímpica de 1992, amb multitud de detinguts nacionalistes -per suposada pertinença a no se sap quina organització terrorista- que acabà en res, com tantes d'altres instruccions seves. O que els que ara el critiquen eren els que el lloaven quan perseguia els socialistes... En definitiva, una cosa és la política, inclosa la Memòria Històrica, i una altra és la llei. Si es vol canviar la llei, cal exigir-ho a qui té la potestat per fer-ho. No es poden deixar les esperances legítimes de recuperar la memòria dels que s'oposaren a la negror feixista en mans de jutges estrella que de tant voler ser-ho poden acabar estrellats.