algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
32°

Ample espectre

Els partits grossos normalment són d'ample espectre, és a dir, que dins el seu interior conviuen sensibilitats diverses i persones amb idees una mica diverses. Els partits petits normalment tenen una tendència més acusada a ser més monolítics dins la seva composició. Evidentment això no només està relacionat amb el pes electoral ja que la vocació i el plantejament ideològic de cada partit també tenen la seva rellevància, però bé, amb totes les matisacions que es vulgui, les coses són una esquemàtica així com les he resumides. En el cas de les Illes Balears el Partit Popular és, amb molta diferència, el partit més important per afiliats i per votants. No es tracta de fer valoracions internes del que succeeix en aquest partit perquè crec que no em correspon entrar en aquesta classe de debats. Sí que es tracta, però, d'intentar reflexionar sobre una evolució de la principal força política del país, que també és un poc l'evolució del país.

Crec que era en Josep Maria Llompart qui deia que a Mallorca des del temps dels talaiots les eleccions les guanya la dreta. Per tant, el que passi i com evolucioni la dreta no és una cosa anecdòtica ni mancada de transcendència.
Els anys vuitanta i els noranta els populars balears diríem que anaven un poc a la seva bolla. Dit d'una altra manera, tot i pertànyer a una força d'àmbit estatal hi havia la sensació, com a mínim a Balears, que el conservadorisme tenia les seves pròpies peculiaritats i la seves dinàmiques balears. En la meva opinió, això era així per diverses raons. En primer lloc perquè diguem que el partit de referència a nivell estatal estava a l'oposició i instal·lat en una certa crisi d'identitat. En segon lloc era així perquè l'èxit balear i la personalitat dels seus líders marcaven distàncies.

I en tercer lloc perquè el país tenia una composició ideològica i demogràfica una mica o bastant diferent a l'actual. Supòs que hi ha més raons, però crec que aquestes són les fonamentals o bàsiques. I, de fet, si ens atenem a aquestes tres raons i a la seva evolució al llarg dels anys, podríem trobar explicacions dels canvis d'orientació que es poden apreciar dins el PP. És evident que el tarannà i el discurs dominant d'ara no són els mateixos que els d'aquella època del començament de l'autogovern. La qüestió, en la meva modesta opinió, és si aquests canvis i aquesta evolució permeten al PP mantenir la base diversa amb què ha comptat. I cal reconèixer-ho: tenir aquesta base diversa, tant des del punt de vista de centre a extrema dreta com d'un cert regionalisme a un espanyolisme desacomplexat, ha estat un èxit que s'ha d'anotar als populars.

Per mi, la qüestió de fons és si l'evolució i el canvi del discurs dominant no generaran que determinats sectors concloguin que ja no tenen cabuda dins el PP. Diguem-ho clar: en Matas al cap i a la fi era una espècie de transició dins aquesta evolució perquè provenia de l'antic canyellisme però començava a variar el relat.
La veritat és que fins ara el PP ha demostrat una enorme habilitat per gestionar i integrar aquest ample espectre intern. També és vera que això s'ha fet amb un altre relat dominant. Però bé, els pròxims mesos ens il·lustraran de la capacitat dels nous responsables de mantenir intacta aquesta habilitat i també ens il·lustrarà si això és possible, perquè de vegades no n'hi ha prou de ser un bon equilibrista per mantenir l'equilibri.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.