Paraules i motoserres

Fa pocs dies vaig llegir que els contraris a la reforma sanitària d'Obama li enfloquen socialist per insultar-lo. I és cert que qualsevol designació pot transformar-se en un insult. Socialista, immigrant, conservador, espanyol, català, pagès, mascle, independentista... són paraules que poden usar-se sense cap connotació negativa, en positiu i com a insult. Depèn de la intenció de qui les diu o de la lectura de qui les sent, o de tots dos.
Viatge a l'origen dels insults és un llibre que parla dels insults que tenen relació amb les designacions de procedència o de pertinença a un grup. L'autor, Joan Avellaneda, ens mostra com noms que indiquen origen geogràfic, ètnic o cultural han passat a usar-se per a insultar persones que no necessàriament el tenen, aquest origen (africà, beduí, gitano, jueu, vàndal, polaco...), i com noms que s'originen com a termes despectius s'usen per designar grups d'humans sense tenir consciència del seu valor denigrant (lapó, berber, tuareg, pigmeu...). En algun cas, el grup insultat s'apropia del mot i se l'autoaplica per a distanciar-se dels qui els insulten (és el cas de polaco; abans del Polònia i tot).

De vegades, però, el fet que una paraula hagi estat usada en sentit despectiu la converteix en mot tabú des de la perspectiva del "políticament correcte" i se n'evita l'ús, fins i tot amb els valors neutres. Entre nosaltres va passar amb la paraula foraster, que només vol dir que procedeix de fora, però els usos pejoratius que s'hi associaren pràcticament l'han inutilitzada. Una cosa semblant ha passat amb vell aplicat a persones, que ha conegut importants restriccions d'ús. La darrera pel·lícula de Roman Polanski ha estat titulada en castellà El escritor. Un títol que desvirtua el sentit del títol en anglès (The Ghost Writer), en comptes d'El negro, que és com es designa la persona que fa treballs literaris per a un altre, que es presenta com a autor davant el públic. No sé quina raó ha duit a fer aquesta enganyosa titulació en castellà; potser, a darrere, hi ha el temor de no ser políticament correctes.

D'altra banda, no em digueu que no sigui ben suggerent la diferència entre la manera d'anomenar aquesta figura en anglès (en alemany també és Der Ghostwriter) i en castellà (i també en català, en francès, en italià... negre, nègre, negro, tot i que la pressió de l'anglès, i del "políticament correcte", sembla que fan lloc en totes aquestes llengües a la traducció literal: escriptor fantasma). No fa gaire, a l'article "Illencs, espanyols i immigrants", Guillem Frontera es referia a les prevencions d'utilitzar el terme immigrant per a designar determinants immigrants, també pel mateix temor. Tots aquests exemples ens mostren l'atenció en què convé usar determinats mots de la llengua si no volem córrer el risc de ser mal interpretats, amb intenció o no. Consider que ens excedim sovint en la preocupació per usar paraules "políticament correctes" i, precisament per la por de ser maliciosament interpretats, en deixam d'usar que tenen plena validesa i més precisió que les substitutes. L'insult, el menyspreu, ja ho hem dit, és més en la intenció que en la paraula.

Que una paraula s'usi com a insult no vol dir que no pugui continuar tenint l'ús que havia tengut fins aleshores. De la mateixa manera, encara que amb ganivets de cuina, bufadores o bats de beisbol s'hagin comès agressions i assassinats, aquests estris es deuen poder continuar usant amb les feines que els són pròpies. Igualment, quan veim qualcú amb una motoserra, hem de pensar que pot tenir altres intencions a més de fer la seva particular matança de Texas.