Dies passaràs i coses veuràs

Des de molt temps enrere vaig adquirir el costum d'anar prenent nota puntual de totes i cada una de les coses, els succeïts, les ocurrències de la gent que m'envolta, les eixides silvestres que qualque pic he de suportar, alguna simpàtica i d'altres que no tant, com podran comprovar vostès, si continuen amb la lectura. Començaré sense ordre ni concert, a mesura que les vaig anar consignant i compareixen a l'hora de rebostejar. A la maca ciutat de Sóller per exemple, que hi anàrem l'altre jorn una bona companya d'amics a admirar la casa museu de Can Prunera, magnífica visita que ja els comentaré en propera crònica, deixàrem l'autobús a dalt, devers l'església de Sant Francesc i davallàrem cap a la plaça de l'Ajuntament pel carrer dit d'Isabel II, aquella casta senyora, i quasi tot d'una a l'esquerra ens quedàrem tots sorpresos davant un carreró retolat de la següent manera: "PESATJE ERTISTIK".

Talment, que li vaig fer una foto. I això que està escrit en basc potser?, vaig sentir a dir a qualcú. Dies més tard vaig saber que l'anomalia ortogràfica respon a la passada de cinquanta pobles d'un solleric gonella recalcitrant d'aquells del "sírculo baléà" o similar, un fonetista en el millor dels casos, que en persona i sense manar feines a ningú ho col·locà al cap de cantó de ca seva, i encara ara la Sala no ha tingut dallonses (ni criteri?), de rectificar-ho del mode i forma que explica la ciència i exigeix la decència. Cobrint-se de glòria tots plegats, vaja. Al veí poble de Maria de la Salut, l'altre dia de pagès vaig gaudir de la satisfacció que em donà l'observança del carrer Pere Mascaró (fotògraf). Merescut homenatge, sí senyor. A totes les cases de Sineu conservam fotos fetes per aquell "mariando" entranyable, homenet baixet i magre, sempre carregat amb tot el feixuc andamiatge del trípode, la maquinota, que més semblava una màquina d'encetar ametlles que de fotografiar. La meva enhorabona per l'encert, pel bon discerniment.

També convid el qui vulgui transitar pel marià carrer de s'Arraval, s'aturi davant el número 73. L'art i destresa, i l'humor (un suposar), del propietari d'aquella casa petita, potser sols set o vuit metres de façana, ha envergat damunt la persiana d'entrada, manufacturat amb tub que sembla de coure, un número 73 de devers un metre d'alçada. Sense exagerar. El carter ho té fàcil. També al mateix poble de veïnat, a la mateixa Plaça, una pintada en esprai negre que proclama: "Això acaba de començar/ Maria". No explica el què, però. Salut marians! Que no decaigui!

A Muro mateix sense anar més enfora, vaig poder observar un gros adhesiu al contenidor de fems amb rodes que passejava una al·lota que agranava les voravies. Representava una grossa i groga i maca carabassa (a Muro tenen anomenada, les carabasses), amb una llegenda impresa damunt que proclamava: "NO SIGUIS CARABASSOT/ Recicla/ Si tu separes hi guanyam tots/ Ajuntament de Muro". Molt bé, sí senyor! Encertadíssim.
També vaig prendre nota l'altra diassa del que el senyor Font, Don Jaume, pobler que s'ha fet ben amunt en això de la política, va proclamar al Parlament: "Jo no som ni beneit ni cap de fava".

Era la primera vegada, que jo recordi, que s'anomenava aquest gustós llegum entonat dins tan seriosa cambra amb gens ni mica amagades connotacions sexuals. Observar a don Jaume des de la meva humil raconada que, aquests adjectius qualificatius, en el cas de que siguin en afirmatiu, l'interessat mai no sol aplicar-los a si mateix, la qual cosa, com a conseqüència lògica, condiciona el negatiu. No sé si m'he explicat a bastament. De res. I a viure, que són dos dies.