Emocions

Madrid, estació d'Atocha, diumenge 21, disposat a agafar l'AVE de les 14.30 cap a Barcelona. Entr a una cafeteria/restaurant/botiga de souvenirs/sala d'espera, del més pur estil aeroport/port/estació. Un estand, capses, ensaïmades? Ostres, mira els pastissers mallorquins si arriben lluny! M'hi aprop i llegesc: "Ensaimadas Manchegas, con Cabello de Àngel. Elaboradas en Socuéllamos. Artesanalmente al Horno de Leña. Con la Garantía de La Abuelita Benita. Dulces de horno". Ho llegesc dues vegades més i en faig un parell de fotos. La gent em mira de manera estranya (¿y éste qué hace?). L'Abuelita Benita fa ensaïmades! I no es tracta d'ensaïmades mallorquines, són ensaimadas manchegas! Merda de globalització!!!

Què està passant en aquest món? L'economia no va ni amb rodes, la política es desacredita, el sistema està en crisi, la humanitat es carrega el planeta, totes les previsions són terribles, les pel·lícules sobre el futur són totes negatives (Blade Runner, Terminator, Mad Max, etc) i, a més, a l'Abuelita Benita li ha pegat per fer ensaïmades sense pagar-ne copyrigths al Consell Regulador de l'Ensaïmada, ni al Gremi de Pastissers, ni al Consell de Mallorca ni a la consellera de Comerç! Això és una calça que es desfà en un món on la singularitat, l'originalitat i el bon gust han quedat arraconats de mala manera.

Que Apis faci sobrassada dins un pot és lleig, molt lleig, però que l'Abuelita Benita faci ensaimadas manchegas frega allò que és denunciable davant el Tribunal de la Haia. Home, quan dèiem que s'havia d'exportar la nostra cultura, no parlàvem d'això... Ara resultarà que Aznar no parlava català, sinó que parlava mallorquí, i que la cultura castellana és un subproducte de la mallorquina. Mallorca, el centre del món. És clar que no hi ha res com desdramatitzar i positivitzar les situacions adverses. La setmana, però, ha tengut dos punts d'inflexió més. Vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar durant més d'una hora Joan Laporta, fins al 13 de juny president del FC Barcelona, l'home que ha contribuït a aconseguir que el Barça sigui el millor equip del món i que hagi assolit una fita que no es podrà superar mai: guanyar en una temporada totes les competicions en què ha participat un club de futbol; i tot això, creant el Barça més catalanista de la història, és a dir, fent el club més global i més internacional des d'un catalanisme clar i decidit.

Pregunta: "I què deu pensar un seguidor murcià o extremeny del Barça quan el seu president diu que Catalunya hauria de ser independent?" Resposta: "El president del Barça i el seguidor extremeny connectam en l'essencial: l'emoció per uns colors, el futbol i l'equip. Si dónes triomfs, la resta passa a un segon nivell". Apuntat queda: intel·ligència emocional, comunicació emocional. El segon punt d'inflexió, en el qual també es troba el binomi esport i política: Invictus. No diria que la pel·lícula de Morgan Freeman sobre un capítol de la vida de Nelson Mandela és una gran pel·lícula, però hi ha elements d'interès. Mandela va centrar una gran part de la seva gestió en el seny i en el perdó, però, sobretot, en l'emoció i la recuperació de l'autoestima col·lectiva. Com? Mitjançant allò que uneix un independentista català i un senyor progressista de Múrcia: l'emoció al voltant d'un fet/vivència/equip esportiu.

Per Mandela, l'equip de rugbi de Sud-àfrica era políticament clau, com probablement és clau el Barça per aquells que han pensat i pensen que és més que un club. De fet, Mandela (està bé prendre'n nota des de l'àmbit polític, en el qual trobam persones que volem fer molt en poc temps i sempre acaben frustradíssimes) es fixa molt pocs objectius durant un temps i s'hi dedica amb totes les forces i energies. El final és feliç, però ho tornam a apuntar: intel·ligència emocional, comunicació emocional.

Tenim al nostre entorn immediat elements que lliguin les emocions amb el sentiment de país? Tenim persones que ajudin, planifiquin o creïn aquests lligams? Parlem d'esports: el RCD Mallorca? No. Rafel Nadal? Potser una mica. Jorge Lorenzo? No. Encara més difícil: ja sabem el que ens separa -de cada dia cream més divergències, fins i tot dins els més semblants, però tenim cap element que pugui ser aglutinador de voluntats/emocions de peperos, uemites, pessemeros, socialistes, comunistes, apolítics, autòctons, forasters, etc? Sabem gestionar els nostres valors per convertir-los en elements d'autoestima col·lectiva? Valdria la pena intentar que tothom qui vulgui tengui el seu llogaret, però també cal saber on és la teulada comuna per anar-hi quan caigui una bona barrumbada? Valdria la pena que algú hi pensàs i ho convertís en una acció estratègica?