Pequinès a la planxa

Una de les mesures que permeten ponderar l'èxit econòmic d'un país és la que fa referència al nombre de mascotes. Quan un país o regió entra en la bonança, assentant-s'hi una sòlida classe mitjana, es dispara la venda d'animals de companyia. (D'igual manera, quan un país entra en crisi, en una de les primeres coses en què es nota és en la baixada de les vendes de roba interior...). Tots podem imaginar per què les dues coses estan relacionades: es passa d'una total dependència dels diners per a sobreviure -sous de subsistència- a l'excedent econòmic i l'estalvi, cosa que propicia que fins i tot es pugui mantenir un gat, un canari, un ca o un conill de rata, bestioles sociables i burgeses.

També, amb l'aparició d'una classe mitjana estable i potent, se solen abandonar certs costums ancestrals del país, es produeix una aculturització, una pèrdua de les tradicions més sòrdides o cafres; no ho podem negar: la riquesa imposa un cert refinament, un allunyament dels costums ancestrals més bruts i barroers. En la nostra crítica actual a les corregudes de bous també hi ha una bona dosi d'aquest principi: fa cinquanta anys ningú no parlava de barbàrie i dels drets dels animals; a la pobresa material s'hi corresponia una certa pobresa d'esperit; tothom ho veia natural, una manera de fer festa, de matar un animal amb un pasdoble i un toc d'espasa en filigrana. Amb l'aparició d'un cert ordre burgès, però, potser s'operi allò que explica Sándor Márai a les seves novel·les quan posa en boca d'un dels seus personatges aquell principi "d'oposició davant la força plebea del món que volia contaminar les nostres consciències i no parava d'induir-nos a la immoralitat".

La magnífica revista de política internacional Foreign Policy publica en el seu darrer número un reportatge sobre el xoc cultural entre classes socials que s'està operant a la Xina. Com tots sabem, en aquest país immens i complicat s'hi sol menjar carn de ca, carn canina d'exemplars criats a casa. Ara bé, també a la Xina s'ha operat la llei que enunciàvem: en primer lloc, l'abandonament de costums salvatges -matar el propi gos a la porta de casa, espellotar-lo i ficar-lo dins l'olla- i la multiplicació de la venda d'animals de companyia, sobretot de cans. Mentre la Xina rural encara menja carn de gos, la Xina urbana el treu a passejar, li posa un jersei si fa fred, el porta al veterinari i el cria com un dels ídols de la casa.

La Xina urbana té el triple de renda per càpita que la Xina rural, i en els últims anys s'ha passat de vendre 100.000 gossos a vendre'n 1.5 milions. Tot fa pensar que això de la riquesa -propiciada, ai, pel lliure mercat en una societat encara tiranitzada- no només convé als homes i les dones sinó que també els cans poden estar ben contents: s'està acabant això de morir degollat i que et torrin les cuixes. A la llarga, faran com l'Occident capitalista, menjaran salsitxes de carn de qualitat dubtosa, tan dubtosa que algun graciós va batiar-les com a hot dogs. Entre això i la carn de pequinès, trio...