Era divendres de matí i havia davallat a Ciutat amb el tren per a treure'm de sobre dues feinetes de res, cosa poca. De tornada, amb el carrilet de les dotze i nou minuts en punt. Al poc temps d'haver-me assegut quasi a les fosques per allò que el motor de la màquina sols es posa en funcionament just abans de partir, per la pol·lució, un suposar, a la meva esquerra, a l'altra banda del passadís, s'hi acomodaren dues parelles granades, una mica majors que jo, però no gaire. Jo feia tot el possible per a concentrar-me en la lectura d'aquest diari amb insistència i devoció, paraula, però va arribar un moment que la cosa va esser irrealitzable, les interferències eren massa nombroses i d'un gruix considerable.

Parlaven en castellà, ells quatre, en un to bastant alt i jo els havia de sentir tan si volia com si no. El tema de l'ordre del dia no em venia gens de nou ni a prop fer-s'hi, però em rosegava molt endins com sempre. I ja són tantes vegades! La que duia la gorja més deixondida era una de les dones, amb una miula... "Qué se han creido estos que mandan i ordenan que mi nieta tenga que estudiar en catalán? Eh? Si al menos fuera en mallorquín, eh?, però no, ale, en catalán. Como si no estuviéramos en Espanya, verdad Jose?", així, sense accent. Per rematar: "Parece que se olvidan, esta gente, que si no hubiera sido por nosotros, que hace cuarenta y cinco años que vinimos a dar el callo, todavía comerían higos chumbos i col todos los dias...". Sí, efectivament, el bescuit era espès.

Els que em coneixeu a bastament sabreu la mala estoneta que passava, l'esforç que em representava haver d'escoltar aquelles escomeses i callar. Vaig estrènyer les barres amb força, em vaig posar dret al seu davant. Sense dir ni pruna els vaig fer una minuciosa repassada visual de dalt a baix, d'esquerra a dreta, rellentint amb parsimònia i fingida tranquil·litat. Després, molt pausat, em vaig acomodar al fons del vagó, el més lluny possible d'ells. Vaig pensar que era allò millor que podia fer. Apestaven. Tenir la festa en pau i que déu ajudàs a l'enganat, com deim en català d'aquí. Baixaren a Inca, però abans m'observaren de coa d'ull tots quatre, com d'amagat, mastegant remucs entre ells, amb cara d'òliba de convent glapida bevent-se l'oli de la llàntia.

Em feren venir el record de n'Ics i na Zeta, un matrimoni d'amics que foren, naturals de Granada i residents a Ciutat ja feia més de trenta anys, que encara no m'entenien quan els parlava en la nostra llengua i, un vespre de revetla a les festes del Club Nàutic Cala Gamba, em vingueren amb similars barrumbades de sòlids arguments quan moguérem el tema. "'Qué habría sido de vosotros sin nosotros, coño!", m'envergaren. Feia molts pocs mesos que jo havia estat de visita turística a Granada. Els ho vaig comentar i alabar fins a tots els límits de la veritat: que Granada era maquíssima, que m'havia impressionat vivament el paisatge, l'Alhambra, la gentilesa i simpatia de la gent... I, per cert, vaig afegir, així mateix ho devíeu passar molt puta per allà, vosaltres dos, per deixar aquell paradís de banda i venir aquí a regar-nos l'hortet. S'aixecaren de la taula i se n'anaren sense dir bona nit. No tornaren a saludar-me pus mai més. Poc temps després, Ics morí fulminat per un mal mal, pobre home. Encara ara em dol el cor quan ho pens. Potser aquell dia també hauria d'haver sabut callar. No ho sé del cert, però.