LES EXIGÈNCIES (I)
El Partit Popular ha fet públic que dia sis de març celebrarà el congrés que ha de servir per a proclamar president Josemón Bauzà. Tanmateix, Carlitos Delgado considera que el millor candidat és ell.
El Repòrter Tribulete va aconseguir entrevistar-lo.

-Què exigeix a Bauzà perquè pugui comptar amb el seu suport? -va demanar-li.
-Un apoyo incondicional a la Fiesta Brava -va argumentar Carlitos-. Los rojos de Companis merecen una respuesta recia y española.
-Més espanyol que el senyor Bauzà -va corregir-lo Tribulete-, ni el ball de Luis Alonso.
-Pura fachada de caseta de feria -va respondre Carlitos-. Se arruga ante los catalanistas como el colegio de árbitros ante Messi.
-Què té contra Messi...? -va voler saber, Tribulete.
-Que debían de haberlo expulsado por el codazo de CR9 -va concretar Carlitos-. Si estuviera Don Francisco, otro gallo nos en cantaría.
-Parli de futur -va pregar-li Tribulete.
-El futuro pinta español -va confirmar-li, Carlitos-. Vamos a construir una plaza de toros en Calvià.
Va concretar:
-Calvià será el Jerez balear.

LA TROBADA (I)
L'Honorable Manera i el President Antich feien un tomb pels voltants de la Seu amb les butxaques dels calçons girades. Havien butxaquejat inútilment, perquè entre tots dos no reunien prou ferralla per a prendre cafè.
-I si prenem un tallat...? -va proposar l'Honorable Manera.
El President es disposava a dir-li que la llet augmenta el cost.
Va explicar-se, l'Honorable Manera.
-Un tallat vol dir un cafè a mitges: tres glops tu i tres jo.
Però ni així reuniren un euro.
-És per demés -els va dir en Matasetzes en to burleta-, mai tres ametles no faran un quern.
Aleshores el President va declarar que la crisi havia tocat fons. I atès que en Matasetzes parava orella, l'Honorable Manera va voler escampar un missatge més optimista.
-Guillem Martorell -va anunciar-li- podem dir que s'observen símptomes de recuperació de l'economia.
-Idò digueu-ho vós -va anunciar-li en Matasetzes-. No espereu que jo l'esbombi.
-I això...? -va demanar-li l'Honorable Manera.
-Què voleu que m'enviïn a escorxar el gat...? -va replicar-li-. Els polítics podeu dir qualsevol insensatesa, a posta sou polítics... Però un empresari del meu perfil, ja em direu...! Dic una cosa així i perd reputació a doll.

LES EXIGÈNCIES (II)
Jaume Font fa d'home bo en el litigi que sostenen dos blaspiñaristes de pinyol vermell, el Batlle de Calvià i el Batlle de Marratxí. Dijous, Font va visitar Delgado.
-Díme salud camarada, y yo te respondo -va dir-li l'Últim Jinete d'Alcalá.
-Carlitos, no em toquis la pera... -va respondre-li, Font.
-'Saluda! -va ordenar-li Carlitos.
-'Salud, camarada...! -va exclamar Font.
-'Y Gibraltar para España! -va respondre, Carlitos.

Va afegir:
-Este saludo gallardo y varonil se fomentarà en los colegios, en la Administración y en el Parlament -va anunciar a Jaume Font-. Si Josemón lo incluye en su programa tendrá mi voto.
-Més exigències...? -va demanar-li Font, de mala gana.
-Multa de quinientos euros al camarero que sirva coñac si se lo piden.
-Vatua el món, Carlitos, i ara que voldràs imposar la llei seca...? -va protestar, Font.
-Ni por asomo -va replicar-li-. Una copa de jeriñac en la mano da un toque asaz varonil al bebedor.
Va puntualitzar:
-Però de jeriñac, camarada Font. Entiéndeme. Con españolía. A lo Pemán.

LA TROBADA (II)
El President Antich i l'Honorable Manera continuaren el passeig. Però, tot i que anaven a bon pas, no pogueren desfer-se d'en Matasetzes
-No em conteu romanços...! -perorava en Matasetzes-. Que no heu sentit mister Roubini...? Figurau-vos! Diu que l'economia espanyola s'ensorra, i encara no m'ha escoltat a mi...
-Què tens a dir tu...! -va exclamar l'Honorable Manera, empipat.
-Que per trobar una llosca de Partagás he de recórrer mig Palma -va respondre.
Remugava en Matasetzes.
-Ara en duc una a la butxaca. Però us advertesc, cada caladeta us sortirà a preu de caviar negre.
Va continuar el seu discurs.
-I parlant de menjar -va comentar-los- què em deis del tancament del Bulli...?
El President i l'Honorable Manera s'interrogaren amb la mirada. No sabien què respondre.
-Si cas Xato també tancàs, en tendria un dol -va explicar en Matasetzes-. Però mentre en tocar migdia tengui qui em serveixi un popet amb ceba...
Va picar l'ullet als altres dos.
-Una cursa d'aquí a la cantonada -va proposar-. Qui fa darrer paga el beure!
I en acabar la frase ell ja havia arribat a meta.

LES EXIGÈNCIES (III)
L'Últim Jinete d'Alcalá va impartir una lliçó als seus dos lloctinents, Onieva i Campos. Els parlava de la joventut.
-He ahí mi objetivo: un plan educativo para dar carpetazo a los Ñetas y a los Latin Kings -va anunciar-. Los jóvenes más audaces, para torerillos. El resto, según sexo, Pelayos y Margaritas para solaz de la patria.
Els dos lloctinents en prengueren nota. Ferms, cantaren: "Somos niños los Pelayos/ más seremos sin tardar/ los soldados más valientes/ que a la patria salvarán...!".
Carlitos va posar el contrapunt a les veus amb un toc de clarinet. Va engallat. El sis de març confia ésser el nou president dels conservadors.

Va anunciar públicament:
-Voy a permitir que mi rival, una vez derrotado, elija la mitad de los cargos.
-I això...? -va estranyar-se Tribulete.
-Me guío por Don Benito -va admetre, en referència a Mussolini.
I va especificar:
-Así lo anunció en su primer discurso en el parlamento.
-Tan segur estau de guanyar...? -va demanar-li Tribulete.
-Mi rival cuenta con el apoyo de los burgueses -va respondre-. Yo, con las bases, que son las que aspiran a una España toda envuelta en corazón.
-'He ahí un poeta...! -va exclamar Onieva.
-Cierto -va admetre Carlitos-, pero el poeta no soy yo, sino un vate balear.

I adreçant-se a Tribulete:
-Yo hubiera podido militar en el PSM. Comparto con ellos idéntica admiración por don Lorenzo Riber.
Estava pendent de tot, Carlitos. Dia sis ha d'ésser el seu dia.
-Preparadme un traje de Armani -va ordenar als seus lloctinents-. Ya sabéis, las medidas de Cayetano y no harán falta retoques.

LA TROBADA (III)
El President Antich i l'Honorable Manera tornaven al Consolat perquè sense un euro a la butxaca on s'està millor és a casa. En Matasetezes els donava la murga.
-Hauries d'aconseguir que Zapatero ens convidàs al berenar d'oració amb Obama -va suggerir l'Honorable Manera al President.
-I a mi que no m'hi voleu...? -va protestar en Matasetzes.
-I que saps resar, tu...? -va demanar-li l'Honorable Manera per llevar-se'l de davant.
-No gaire -va respondre en Matasetzes-, però faig encàrrecs a les monges sempre que m'han de mester.
L'Honorable Manera no va poder reprimir un badall. El President tampoc. Semblaven moixos de vegetarià.
-Si trobam en Toni de l'Havana -va anunciar en Matasetzes-, tir la casa per la finestra i us convid a cacauets.
Havia anat massa enfora...? Potser. Però estava en el camí de l'èxit.
Va pensar: El Pocero mai no ha mirat un duro amb els polítics i ja té l'exclusiva de 38.000 pisos a Guinea...
Aleshores se li va encendre un llum.
-President -va dir al President Antich-, sis cacauets per a vós, i jo aquest estiu tenc la concessió de les llosques de s'Arenal...?
Va afegir, impacient.
-Feim tec o no feim tec...?
El President s'ho pensava.