Ja fa una partida de dies que la tarja de so del seu ordinador s'ha espatllat. Na Sara -morena, una quarantena d'anys, amb dos fills, divorciada- continua dient que mai com ara no havia estat conscient de la importància que tenia aquesta peça del seu ordinador portàtil que va amb ella arreu, en tots els viatges que ha de fer a causa de la seva feina. Justament explica això en una conversa de sobretaula, desprès d'un sopar distès amb amics i col·legues, a Harvard, prop de Boston, on ha anat en un viatge d'aquests de feina.
Diu que, ara, l'ordinador només li serveix per enviar i rebre correus, per navegar per internet i per escriure i llegir documents, però que ja no pot escoltar-hi música, fer-hi trucades ni de veu ni de vídeo, o fer-lo servir per veure pel·lícules. Potser no ho sap, però n Sara està corroborant de quina manera s'ha realitzat la visió d'Alan Kay, quan el 1969 presentava el seu DynaBook, un prototipus d'ordinador portàtil concebut com un estri de feina, de comunicacions i de lleure, tot a la vegada.
Na Sara m'impressiona especialment quan diu que ja no li fa companyia com abans, i que des que aquesta maleïda tarja de so ha deixat de funcionar se sent sola, molt sola. M'impressiona la seva confessió molt més que no ho havia fet el vídeo, que justament havia acabat de veure aquell mateix dia, protagonitzat per una rossa de 24 anys -gorgeous, preciosa, segons que escriu el redactor del diari The Sun a la notícia que en parla- que diu que vol començar una campanya davant del parlament britànic per tal que en surti una llei que autoritzi el matrimoni entre ordinadors i humans, en particular, demana que la deixin casar-se amb el seu Mac -només podia ser un Mac- de 17 polsades.
I dic també que m'impressiona més na Sara -a més de perquè ja fa molt de temps que la conec- per la sinceritat que mostra i per la simplicitat amb la qual manifesta els seus sentiments que li atorga molta credibilitat, en tant que es veu clarament que la rossa del vídeo és ben postissa i que l'únic que cerca és notorietat, la qual segurament haurà aconseguit com demostren les prop de seixanta mil visites que ha tingut el seu vídeo a YouTube.
Tanmateix, llegits els més de dos-cents comentaris que ha suscitat la comesa, no tinc gens clar que aquesta notorietat li sigui gens favorable, més aviat tot el contrari. La veritat és que la primera impressió que produeix la notícia és que es pot tractar d'algú que presenta un trastorn de personalitat que crec que està ben catalogat i que es manifesta precisament a través d'un exagerat afecte per a objectes com ordinadors, telèfons mòbils i d'altres objectes, i que ultrapassa de llarg el sentiment o conducta de dependència que moltes persones tenen envers aquests estris. Però, en tot cas, el trastorn de personalitat de la rossa del vídeo no sembla que sigui d'aquesta classe, més aviat és d'una altra.
Així, per exemple, amb un programa d'aquests que converteix text en veu, fa que l'ordinador li digui que l'estima, facècia a la qual cal afegir la de manifestar que al seu estimat ordinador no li importa gens el seu aspecte i que l'estima pel seu cervell -el de la rossa- i no pel seu físic. Reclama que els deixin ser feliços, com si per a això fos necessari ser casats. Fins i tot la mare s'hi afegeix, dient que l'únic que li importa és la felicitat de la seva filla. En definitiva, tot un seguit de cap de favades, que arriben a l'insult quan compara la seva petició amb el dret de matrimoni reconegut a les parelles homosexuals.
Els he de confessar que, tot plegat i salvant les distàncies que cal salvar, na Sara amb el seu ordinador sense so i la rossa amb el seu pretendent forçat, m'han fet recordar una reunió a Brussel·les, fa devers vint anys, en la qual una altra rossa, aquesta vegada nòrdica, va explicar que la seva relació amb el seu ordinador era similar a la que tenia amb el seu gatet, tot aclarint, a requeriment d'algun poca-solta, que es referia a la relació normal entre un humà i un animal de companyia. Dit altrament, sembla que la cosa ja ve d'enrere.