Aquesta setmana ha finalitzat l'onzena edició de Gran Hermano. Si ho sé, no és perquè n'hagi llegit la notícia en la secció de comunicació i oci de qualque diari, sinó perquè dimecres vaig empassar-me'n la gala final. No tota sencera, però sí un parell d'estones llargues: llegia un llibre i tenia la tele apagada, de tant en tant l'encenia i hi feia un cop d'ull, després l'apagava de nou i, així, fins a les dues de la matinada.
Supòs que podria inventar-me una qualsevol excusa intel·lectualista i explicar que, si ho vaig fer (si vaig cometre el crim: "I've done the deed", deia Macbeth), va ser per assabentar-me de quina carnassa s'alimenten alguns milions de telespectadors espanyols i poder escriure amb coneixement de causa aquest article. No seria cert. La veritat és que fa cosa d'un mes i escaig vaig començar a seguir -vint minuts avui, mitja hora la setmana següent...- les evolucions del programa, i tenia ganes de saber com acabaria tot plegat. No l'havia mirat mai abans i segurament no el tornaré a mirar mai més, però ha estat una experiència fascinant, perfectament educativa.
Seria molt fàcil despatxar l'assumpte dient que aquest programa presentat per Mercedes Milà, en el qual un grup d'homes i dones majoritàriament joves es passen tres mesos tancats en una casa plena de càmeres que en graven la convivència, és un dels productes més lamentables del que s'ha convingut a anomenar teleporqueria, fems audiovisual concebut per engalipar friquis sense gaires feines. Però dir això només seria parcialment cert. Gran Hermano és, sí, teleporqueria, però també és una mostra exacta de l'única mena de producte audiovisual que moltíssima gent és capaç i té ganes de consumir en la nostra societat saturada d'informació, de verisme i de realitat.
S'ha repetit sovint que el que agrada de Gran Hermano és l'exhibicionisme sense cotilles dels concursants i l'escrutini impúdic, de voyeur que no cal que se n'amagui, des del qual els poden observar els espectadors. No hi estic del tot d'acord. El programa és, certament, una passarel·la obscena per on desfilen les actituds i els comportaments més deplorables que un es pugui imaginar: odis, baralles, flirtejos puerils, xafarderies, enveges, egoismes, rancors, insults, un sentimentalisme desbordat i conspiracions de baixa estofa. I, com és obvi, els espectadors s'ho passen pipa veient-ho.
Ben mirat, però, aquestes actituds i comportaments són els materials amb què estan fetes la majoria de pel·lícules i telesèries considerades magistrals.
¿Per què, idò, molts espectadors de Gran Hermano no es perden ni un segon del programa i, en canvi, no mirarien mai un dels arravatats melodrames de Douglas Sirk ni un capítol de sèries tan entretingudament brutals com A dos metres davall terra o Els Soprano, que en el fons són retrats de grups humans terriblement problemàtics?
Tenc una teoria. Els espectadors de Gran Hermano miren el programa i no les pel·lícules i sèries esmentades perquè el que els interessa és, només, l'autenticitat de la vida en brut. Que els concursants siguin autèntics -que follin si en tenen ganes, que amollin un rot si l'han d'amollar, que parlin sense embuts- és, significativament, l'atribut que més en positiu valoren els espectadors. Això explica perquè les ficcions els interessen molt menys o no gens: els en molesta la complexitat, l'estètica que dóna profunditat, bellesa i sentit als personatges i a les històries.
Aquesta preferència pels reality shows i aquest rebuig de la ficció, de la vida filtrada i depurada per l'art, denota, és clar, un preocupant primitivisme de la mirada, de les emocions i del pensament. Un bocí de carn crua també és -no ens enganyem- molt més "autèntic" que el fricandó o el conill amb ceba.
