Pons i Gallarza i els toros

El debat sobre les corregudes de toros ocupa planes de diari i minuts de telenotícies. És un debat molt del nostre temps, per dir-ho així: les societats avançades, les que han progressat més en els valors dels drets humans i de la justícia, arriba un dia que veuen que divertir-se fent patir un animal no és propi del grau de civilització que han assolit. El progrés d'una societat també es pot mesurar amb aquest eixamplament de l'univers dels éssers cap al qual els homes sentim un deure de respecte i de bon tracte. Ningú no proposa fer passar els animals per davant l'home, com pretén la caricatura: aquell que disfruta de veure com es llança una cabra des d'un campanar se sol comportar com algú de valors humans dubtosos, com a mínim. L'altre gran argument dels defensors dels toros és el de la tradició. El progrés moral, però, suposa de manera necessària l'evolució dels costums. Amb l'argument de la tradició podríem donar per bons usos aberrants de tota mena: el lector pot aportar els exemples.

Deia, al començament, que aquest és un debat molt del nostre temps. Hi ha, però, esperits que s'avancen als seus temps, i avui voldria recordar, com a contribució al debat, un poema de Josep Lluís Pons i Gallarza, el nostre principal poeta de la Renaixença. És l'autor, per als que no el tingueu present, del conegut poema "L'olivera mallorquina" ("Conta'm, vella olivera..."), un poema, per cert, que ja és bona mostra de sensibilitat poc convencional: al repàs històric que fan els seus versos, l'època de la Mallorca musulmana adquireix tons edènics, mentre que els conquistadors són uns senyors feudals més aviat primaris i poc delicats.

Vaig al poema. Porta per títol Lluites de braus, du per epígraf la locució llatina Panem et circenses, i forma part de les Poesies catalanes que l'autor va publicar el 1892. Amb la factura elegant i classicista que li és pròpia, Pons i Gallarza comença presentant l'escenari (una mare que entra a la plaça amb els seus fills, joves que galantegen), per anar, tot seguit, a l'animal que esbufega, ataca i mor. Les estrofes cinquena i sisena concentren la crítica a la brutalitat de l'espectacle: "Escolteu quin brogit! L'udol salvatge / festeja la victòria. / Respira lo ferum d'aquell carnartge; / que caiga el lluitador o que el brau mòria, / per veure morts veniu. // Si el cavaller amb son cavall rodola / i masegat gemega, / si sobtat lo peó per l'aire vola / i caiguent, sens motar, l'ànima entrega, / blasfemau i aplaudiu".

Després d'aquest clímax, el poema de-senvolupa l'argument de la comparació d'aquesta festa amb el circ romà i el del seu caràcter no autòcton: es tracta d'una "lluita inhumana" que no va ser coneguda pels homes "de nostra avior volguda", i que "no té en la llengua nom". Un argument, val a dir-ho, que hem de tenir per secundari: la brutalitat és brutalitat, sigui tradicional o no ho sigui. Pons i Gallarza acaba la composició amb una estrofa que demana l'enderrocament de la plaça ("D'eixes parets a on véns a embadalir-te / fes-ne enderrocs i runa") i que, reprenent el sentit del Panem et circenses llatí, afirma que l'espectacle dels toros ensopeix el poble i així el manté sotmès: "No et mous? Doncs viu esclau". Pons i Gallarza va ser un il·lustrat, un humanista, algú diria que un lletraferit que no tocava de peus a terra. El poema Lluites de braus, en tot cas, és un exemple curiós de com el rebuig per les corregudes de bous té precedents en homes d'indubtable sensibilitat humanista.