Pilotar la nau d'Unió Mallorquina no ha de ser, en aquest moment, la cosa més fàcil del món. Per això té mèrit que en Josep Melià hagi decidit fer-se'n càrrec i s'hagi plantejat el que, des del meu punt de vista, constitueix un repte polític d'importància més que remarcable. El que s'hi juga la política, a Mallorca en particular i a les Illes Balears en general, és moltíssim. De fet, m'atreviria a dir que cap on es mogui la vida política de les nostres illes depèn, en bona part, de com es resolgui la crisi d'Unió Mallorquina. Els partits que competeixen amb UM -o sia, tota la resta de partits de Mallorca i de les Illes Balears- s'han entestat a remarcar que UM ha estat sacsejada per un caramull de casos de corrupció i que tot plegat ha esquitxat un govern progressista, l'equip de govern d'un consell insular també progressista, i encara sacseja l'atzarosa nau de l'Ajuntament de Palma (amb el suport de grumets com E. Grosske, que, a l'hora de sacsejar, són uns autèntics cracs). Com si tota la resta fossin una colla de germanetes de la caritat i UM fos un focus pestilent enmig de la flaire de camp de lavanda occità de tota la resta!

Deu ser veritat que la memòria de molta gent no supera els sis mesos, perquè poca gent ha analitzat, per exemple, que, a l'hora de dur a terme el canvi de govern a les Balears que va permetre acabar amb l'etapa de Jaume Matas al capdavant del govern autonòmic, Unió Mallorquina va constituir una peça clau. Sense Unió Mallorquina, el canvi no hauria estat possible i ara, possiblement, ens trobaríem en una línia continuista amb la de l'últim Govern de Matas (i amb el mateix Matas al capdavant). Se'n recorda algú, d'això? Tampoc ningú no recorda el pes decisiu d'Eivissa pel Canvi, en aquest canvi (sia'm permesa la llicència), perquè les illes anomenades "menors" no existeixen en l'imaginari baleàric, més enllà de l'Almudaina i el Consolat de Mar.
UM, certament, ha patit en primera línia per la qüestió de la corrupció, però tot plegat, a mi, particularment, em genera molts més interrogants, moltes més preguntes que no respostes. Hem arribat a una situació pseudopatològica, en què l'administració que menys s'ha adaptat a la pluralitat de l'Estat i que menys accepta l'estat autonòmic (l'administració de Justícia) sembla que ens hagi de salvar de tots els mals. Ja en vaig parlar a bastament en un paper titulat "Que véngui Tejero!", publicat en aquest mateix diari.

De la mateixa manera, hem assistit -no sense un cert estaborniment- a l'espectacle d'algun líder independentista exhibint un document de l'Estat espanyol com si fos el gran triomf de l'honestedat i de la tasca política menada en la direcció correcta. Intuïtivament, pens que s'ha produït una "tempesta perfecta" entre esquerra dogmàtica i estatalisme espanyol que ha confluït, per la via de la repressió de la corrupció (totalment necessària, d'altra banda), contra l'incipient nacionalisme propi a Mallorca. Per això, no sembla tan estrany que UM hagi rebut com ha rebut fins ara. Per això és una bona notícia que una persona jove, neta de pols i palla i amb energia suficient, com en Josep Melià, s'hagi fet càrrec del comandament de la nau d'UM. Melià ha definit clarament el seu projecte com a nacionalista (no estatista, per tant), centrista (per intentar ocupar una part de l'espectre polític que es troba òrfena des de fa molt de temps, a les Illes Balears) i liberal (no estatista, altra vegada).

Entenc que aquesta opció pot engrescar una part de la societat mallorquina i tornar-la a motivar per acostar-se a la política amb un ànim una mica més constructiu. Des de la resta de forces polítiques, s'hauria de tenir molt en compte el que deia al principi d'aquest paper. Els girs al centreesquerra, a les Balears, passen perquè UM s'hi incorpori. Dubt que, en el futur immediat, es pugui repetir un govern progressista sense la presència d'UM. Aquells que, des de l'estretor del nacionalisme d'estat, voldrien convertir el seu desig d'esborrar Unió Mallorquina del mapa en una realitat no entenen que, siguin d'esquerres siguin de dretes, necessitaran aquest partit per poder dur endavant els propis projectes polítics.

També entenc, emperò, que n'hi hagi que s'estimin més mig suïcidar-se que no guanyar les eleccions a les Balears i haver d'assumir responsabilitats autònomes. Són, al cap i a la fi, com els nens que tenen por de fer-se grans perquè han d'assumir responsabilitats. O com els membres de nacions sense estat que no assumeixen el seu desig de llibertat i el camuflen posant-se sota les ales protectores de l'àguila de Sant Joan (abans) o de la infal·lible Justícia espanyola (ara). Davant tots aquests, triar ser adults (encara que sigui més costós) i triar ser lliures (encara que et comporti tot un seg uit de problemes particulars) ha de contribuir, com a mínim, a gestionar millor el propi equilibri psicològic.