Cases buides, capitalisme psicòpata

Els "pobres" promotors immobiliaris estatals han fet públic que tenen un deute de 325.000 milions d'euros amb bancs i caixes. Ara, per sortir-ne, demanen ajut al Govern. Resulta que en la darrera dècada han construït més que qualsevol país del planeta i avui tenen 800.000 habitatges que no poden vendre. Els propòs una idea sensacional: que els promotors immobiliaris paguin aquest grandiós deute amb part dels beneficis multimilionaris generats en els darrers anys (allò que bonament puguin treure dels paradisos fiscals on els guarden) i posin els pisos en venda a preu de cost. A continuació, que el Govern faci una llei que garanteixi, ara sí, el dret a l'habitatge i, per tant, penalitzi tota aquella persona que vulgui especular amb cases o terrenys. Prohibir que un pis es pugui encarir més que la pujada de l'IPC en seria una manera. Per què dels castigats fons públics no s'atreviran a treure'n més doblers per socialitzar les pèrdues tal com han fet per ajudar el sector de l'automòbil o financer? Silenci abissal.

Als Estats Units sembla que Obama està decidit que no s'hi repeteixi la història. Per entendre com s'ha arribat fins aquí, val la pena veure Capitalisme: una història d'amor, un "documental" de Michael Moore, caòtic, sorprenent, divertit i, sobretot, preocupant. Moore ens mostra que a la primera potència mundial hi ha pilots d'avió que per arribar a final de mes han de fer altres feines. Una pilot li explicava a l'altra just abans de morir en un accident que feia de cambrera. A les grans companyies els importa ben poc les vides dels seus empleats. Bé, no a totes. Walmart, Procter and Gamble i Nestle són algunes de les multinacionals que signen o signaven assegurances de vida posant com a beneficiari la mateixa empresa. Un altre dels protagonistes del documental rep una ordre d'embargament per no poder continuar pagant un crèdit brossa. Als Estats Units l'any 2009 quasi 3 milions de cases van rebre notificacions d'embargament: una de cada 45 cases.

Davant d'aquest caos, Moore proposa sant Obama com a solució. La culpa de tot, com sempre, és de Bush, perquè després d'instal·lar Wall Street a la Casa Blanca va iniciar la destrucció de la classe mitjana per fer més rics els rics. En sortir del cine, poses la tele i la pel·lícula continua, allà i aquí. Aquí trob a faltar un Michael Moore. El voldria encara que fos multimilionari, demanàs 3.000 euros per entrevista i tengués un pis a Manhattan valorat en uns dos milions de dòlars(això diuen de Moore). La puntada de peu que ha donat Berlusconi a Gabilondo fotent-lo fora de Cuatro indica que el camí és tot un altre. El capitalisme psicòpata no admet crítics, ni presidents com Obama.