Haití: la fam de sempre (1950)

El president Sténio Vincent era substituït el 1941, després de les eleccions d'aquell any, per Elie Lescot, el qual seguiria una política d'apropament als Estats Units. Aquest aprofità l'avinentesa per proclamar l'estat de setge i abolir els drets fonamentals. Li va servir d'excusa la Segona Guerra Mundial. Per tal de produir més cautxú, matèria primera indispensable per a la guerra, reduí el conreu de productes agrícoles. Aquest projecte va fracassar i tingué catastròfiques conseqüències: increment dels preus, reducció de salaris i la fam, una fam bestial que s'endugué a la tomba molta gent. A començaments del 1946, Lescot no va voler convocar eleccions i això desembocaria en una revolta d'estudiants i obrers. La vaga general i més protestes foren la causa de la intervenció de l'exèrcit.

Una junta militar, integrada per tres membres, assumí el poder. Celebrades finalment les eleccions, en resultà guanyador Dumarsais Estimé, el qual va voler des del primer moment posar remei als grans problemes socials que el país patia. Introduí un impost progressiu sobre la renda i amortitzà els deutes exteriors. Privà els mulats dels seus privilegis econòmics i socials. Posa en marxa un projecte per tal d'aconseguir per als treballadors una col·locació permanent. Restà autoritzada la formació de partits polítics i sindicats. Però també aquest govern va veure com el fracàs se li venia al damunt. No pogué aconseguir els aliments necessaris per a una població propera als quatre milions d'habitants que es moria literalment de fam.

En realitat, habitaven una terra esgotada i exhaurida que ben poc els podia donar. Dumarsais seria destituït el 1950 pel mateix exèrcit que un dia l'havia portat al poder. I la fam va seguir. Haití era el problema dels problemes en tota la regió antillana. Recordem que, ja el 1934, el deute exterior i la crisi política causaren l'ocupació del país per part dels Estats Units, les quals tropes hi marxaren el 1957. Hi hagué aleshores un clima d'inestabilitat i fam que seria quelcom endèmic malgrat els presidents posteriors: Duvalier, pare i fill, en fèrria dictadura; Henry Namphy, dins una mar de revoltes i atemptats; Leslie Manigat, Prosper Avril, el general Cedras... Tot un mapa de situacions caòtiques, lluites urbanes, revoltes, repressions, i fam encara. Només un home honest, Jean-Bertrand Aristide, un apòstol de la teologia de l'alliberament despertà unes certes esperances entre els haitians de bona voluntat. Però fou derrocat per un nou cop militar i hagué de marxar a l'exili, puix que ja era molta sort poder salvar la vida. Quin serà el futur d'Haití després del darrer terratrèmol?